tag:blogger.com,1999:blog-55616873301612424612024-02-20T09:14:26.267+01:00blau d'atzarL'atzar cal perseguir-lo com si fos a tocar..kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.comBlogger25125tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-14962583940870210562015-05-26T14:45:00.001+02:002015-05-26T14:49:43.457+02:00EL PREU DE LES MONGETES<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh13CVTnRgx50xvLw38f65bH2FCjAWIp74OCX2bXB0vh-dtUWFYw7Sn8FSBZllzR3cpXSnMY2-zIyUFezV4Hhqd9uX5b07F5PLVFHO3VVxTQ9IacZpLoH_BopKWcIYFMktkbLUAWM-y_gxN/s1600/nenes.jpg" imageanchor="1" ><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh13CVTnRgx50xvLw38f65bH2FCjAWIp74OCX2bXB0vh-dtUWFYw7Sn8FSBZllzR3cpXSnMY2-zIyUFezV4Hhqd9uX5b07F5PLVFHO3VVxTQ9IacZpLoH_BopKWcIYFMktkbLUAWM-y_gxN/s320/nenes.jpg" /></a>“<i>L’analfabet polític és tan ase que s’enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política. No sap que el cost de la vida, el preu de les mongetes, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques. No sap, l’imbècil, que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte.” </i>Ho deia Bertold Brecht fa ara més d’un segle en un poema bell i contundent que val la pena de llegir sencer.
L’apoliticisme és enemic de la indignació col·lectiva i de la presa de consciència sobre la necessitat de capgirar-ho tot i, no obstant, correm el risc que l’onada d’indignació sorgida de les retallades, de la cleptocràcia, de la negació de les llibertats i de la proliferació dels sobresous i les dietes quedi en no res si diumenge es queda a casa, però també si es dilueix en opcions buides d’ideologia, carcasses electorals sense peus al carrer.
M’ha caigut a les mans programes, diaris o tríptics de totes les llistes electorals i els uns només fan que difondre el culte al lideratge, fins i tot amb insulses fotografies de la primera comunió del candidat o de quan li va caure la primera dent.. i, els altres, vinga a preocupar-nos per fer saber les mesures per al canvi i a difondre el programa, sovint pecant d’adreçar missatges no sols crítics sinó críptics, que requereixen tenir a prop el diccionari.
Però, malgrat els nostres encerts o desencerts, per a la gent no és difícil llegir entre fotografies i entre línies per entendre, més clar dels que molts es pensen, qui som i què volem les que competim en aquesta boja i desigual cursa cap a la Paeria.
A la fi el que més importa és la ideologia de la llista que es presenta. Tant hi fa si el candidat és ros o morè, tant hi fa si les mesures de programa parlen de transparència, sostenibilitat o governança, per fer servir alguns dels múltiples eufemismes que no volen dir res si no es pensa canviar el tot.
Perquè enmig d’aquesta pluja informativa que ens cau en quinze dies, cal recordar què i qui ens empeny, a què i a qui volem servir: a la patronal, l’especulador, la banca, la gran multinacional, la marca que més barrufa, l’amic constructor, la monarquia, als qui anorreen la nostra llengua... o a la gent normal, els barris, el petit comerç, els treballadors i treballadores, les dones, les persones-sense (sense nom, sense feina, sense sostre, sense papers, sense vot, sense Estat), la gent gran, el jovent lleidatà que te tant a oferir, la natura, el riu, la memòria històrica, el dret a ser un país normal, una República on ser català i catalana no sigui motiu per a l’exclusió, l’ofensa ni tampoc la imposició.
Són les idees les que mouen el món i són les ideologies les que marcaran la direcció de les polítiques a la Paeria. No ho seran les mesures de gestió, el pur tecnicisme o l’augment d’informació a la xarxa si no s’explica que coi n’estem fent de l’Ajuntament. No canviarem res si tot l’estat d’indignació amb el robatori dels nostres drets socials i nacionals, te unes mires tan curtes que passa de la indignació a la indeterminació, com tal d’assolir millores pressupostàries i un dret al dret al dret a decidir i gràcies.
Això ens converteix en uns nous analfabets polítics, eixamplant el pit per proclamar l’odi a la política i a continuació buidar d’ideologia la lluita pel poder institucional, fins el dia que ens trobarem governats pels millors buròcrates i tecnòcrates, però que no atendran a raons morals ni a drets fonamentals ni a consciències col·lectives sinó que ens imposaran el seu criteri despullat de raó, nu de sentiment.
Diumenge pot canviar tot a la Paeria, es pot obrir una escletxa per a tota la gent que volem saber el perquè del preu de les mongetes, saber qui hi guanya i perquè hi ha qui sempre hi perd. Tenim una oportunitat única que ens crida a votar amb el cap i amb el cor, però sobretot amb el mirall, per mirar-nos i reconèixer-nos en l’opció que cadascú vulgui, només faltaria, però mirem que ens respongui allò essencial: qui som, d’on venim i on volem anar com a ciutat, com a societat i com a país.
<i> El pitjor analfabet
és l’analfabet polític.
No escolta, no parla,
no participa dels esdeveniments polítics.
No sap que el cost de la vida,
el preu de les mongetes, del pa, de la farina,
del vestit, de la sabata i dels remeis,
depenen de decisions polítiques.
L’analfabet polític
és tan ase que s’enorgulleix
i eixampla el pit dient
que odia la política.
No sap, l’imbècil, que
de la seva ignorància política
neix la prostituta,
el menor abandonat
i el pitjor de tots els bandits
que és el polític corrupte,
manefla i servidor
de les empreses nacionals
i multinacionals.
Bertold Brecht
1898-1956
</i>kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-69428882477188448502015-05-08T10:08:00.000+02:002015-05-08T10:08:30.417+02:00Un mar de llàgrimes <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdQ08xJvB1tWyRh3MgPf1v_SeVkDk1FpUXDMwGkpAQ4WXvzUf3H861vTkqb2paMnbSdBR2xbDXolaiWvfGtkPVI_Uv-nEn7CM1rV-je-4Vs5dwSmYJg6cF-3Bjg3F6sSwKAyktK4tdXmSh/s1600/balco1.jpg" imageanchor="1" ><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdQ08xJvB1tWyRh3MgPf1v_SeVkDk1FpUXDMwGkpAQ4WXvzUf3H861vTkqb2paMnbSdBR2xbDXolaiWvfGtkPVI_Uv-nEn7CM1rV-je-4Vs5dwSmYJg6cF-3Bjg3F6sSwKAyktK4tdXmSh/s320/balco1.jpg" /></a>
Segons estimacions de la Organització Internacional per a les Migracions es calcula que durant el 2015 poden arribar a perdre la vida intentant arribar a Europa fins a 30.000 persones. Són 30.000 i són persones. D’aquestes morts tan lamentables com evitables, a comptar per les xifres dels darrers anys i les tragèdies de les darreres setmanes, sobre un 15% es produiran al mar Mediterrani que, en el que portem de 2015, ja ha engolit 1.727 persones.
I què passa amb els sobrevivents: alguns són veïns i veïnes nostres, nous lleidatans que viuen, treballen, estimen, juguen, passegen, comparteixen espai de vida a la nostra ciutat. Han arribat de maneres diverses i tots ells i elles deixant enrere molt i a molts. Sostenen el sector agrícola, les cures a les persones dependents, els treballs més desagraïts i més mal pagats, l’economia submergida que no apareix a les xifres oficials però amb que una part important de Lleida segueix endavant.
En conec un que va saltar la tanca de Melilla i ara sobreviu fent feinetes que li contracten a peu de la Seu vella, una altra que es va embarcar amb la seva filla de set anys en una pastera sense condicions i ara treballa de cosidora a Cappont on duu a escola la nena, una altra llicenciada que dóna gràcies cada dia de fer la neteja a cases de Ciutat Jardí o un altre que va pagar tots els estalvis familiars a una màfia per amagar-lo en un camió d’on va sortir amb cremades i ara regenta un petit comerç al barri Noguerola mentre la seva filla treu les millors notes del Institut. Els hi ha anat diferent a uns dels altres, però sobretot els ha anat diferent al que esperaven. No esperaven veure la mort, la fam, l’abús, la desesperació dels seus i la nostra indiferència, quan no menyspreu, inhumà i cruel.
Com el de la Dolors López del PP que no els considera ciutadania, puix que no mereixen al seu entendre cap servei que no sigui bàsic, o el de C’s que els traurien fins i tot aquests, com la sanitat universal. Més em preocupa el paper del PSC de Ros que, per ser que parla de progrés social, coincideix amb el PP en una mateixa política migratòria estatal i que a la nostra ciutat ha impulsat, de la mà de CIU, gestos electoralistes per marcar el territori a tota una comunitat sense importar-los el més mínim si amb això es beneficiava la convivència o bé es retroalimentava grupuscles indesitjables. L’oposició no s’ha mostrat a Lleida especialment bel·ligerant i, només des de fora del Ple, la CUP impugnava en el seu dia l’ordenança de civisme alhora que feia campanya pel dret al sufragi universal, com ara recull Crida per Lleida.
La irresponsabilitat, quan hi ha coneixement de causa, és la perversió total de la política, l’anti-política. A Lleida s’ha fet anti-política per la convivència social i tota la resta: programació de fires, trobades, actes i estands per la cooperació i els drets civils, atesa la magnitud de la tragèdia migratòria, poden servir per conscienciar la gent però són pur ornament quan manca la pretensió real de capgirar les polítiques de govern.
Per tots ells, aquests lleidatans i lleidatanes són convenientment reduïts i simplificats sota el nom d’ "immigrants il·legals" per no haver d'acceptar les conseqüències i responsabilitats del que realment són: víctimes i refugiats, alguns només nens i nenes, que escapen de diversos conflictes tant d’índole econòmica com bèl·lica, quan no ambdues alhora. Conflictes que deriven directament de la geopolítica que practica la Unió Europea i les principals potències per purs interessos comercials.
I morts que es podrien evitar si s’apliqués la legislació i els tractats de protecció internacionals subscrits pels mateixos Estats que neguen a aquestes persones tramitar amb normalitat l’entrada i residència, empenyent-los així a llançar-se a la mar o al perill de les tanques plenes de ganivetes i d’enfrontar-se a cossos de seguretat que maltracten sense pietat, comandats per personatges sinistres com el ministre Fernández Díaz que considera que salvar vides a la Mediterrània pot generar un efecte crida i opta per no invertir en salvament marítim.
És de bojos: els drets humans, efecte crida. Les migracions no són causa sinó efecte de la desigualtat i, per tant, l’actual política centrada en el control fronterer i la vigilància, sota una lògica bèl·lica en la que les persones més vulnerables passen a ser tractades com enemics públics, només pot desenllaçar en més dolor, més mort i més sofriment.
Fins que no es posi remei a les causes, hem d’atenir-nos a les conseqüències i, sobretot, comportar-nos com a persones que compartim un espai i un temps, una ciutat i un gènere humà. Jo vull mirar el veí del meu barri, la mare de l’ampa, el company de jocs del meu fill a la cara i reconèixer-nos en el desig compartit que Lleida avanci a tots els nivells i sense deixar-nos a ningú pel camí.kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-75616375013335291852015-04-09T12:57:00.000+02:002015-04-09T12:57:39.827+02:00LA RUTA DE LA DESOBEDIÈNCIA
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEif4_uXoF0a09Ev-WvZ1IvdfvwWgv3UtDbgtTutnrD2O3cpgHznQF_ORUbdwXTH0IPMKuTccZzKr5ido2KSOIbXtYFTIyBu6GD6hGfSevyA9enpXjBwtvziVbfX2S8P9F3CTOEiRI9hbQD8/s1600/untitled.png" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEif4_uXoF0a09Ev-WvZ1IvdfvwWgv3UtDbgtTutnrD2O3cpgHznQF_ORUbdwXTH0IPMKuTccZzKr5ido2KSOIbXtYFTIyBu6GD6hGfSevyA9enpXjBwtvziVbfX2S8P9F3CTOEiRI9hbQD8/s320/untitled.png" /></a></div>
Si no fem res per impedir-ho, sembla que a Lleida tindrem Centre d’Interpretació del Servei Militar al parc científic de Gardeny, per obra i gràcia del Ministeri de Defensa espanyol i els aplaudiments de l’alcalde i del president de la patronal –només faltava el senyor bisbe-, qui ara fa unes setmanes acompanyaven les autoritats militars a presentar els cinc plafons instal·lats de la “Ruta de la Mili”, un altre despropòsit amb que ens han obsequiat per anar obrint boca.
Si el que volem fer és un exercici de memòria del pas de l’exèrcit per Lleida, lluny d’enaltir el militarisme i els seus valors indubtablement tenyits de masclisme, verticalitat, espanyolisme i poc respecte a la vida i a la diversitat, el que podem fer és recordar als lleidatans i les lleidatanes anònims que van plantar cara a l’exèrcit des de la desobediència civil i el pacifisme.
La història de la insubmissió és la de David contra Goliat. Una lluita imprescindible que es va donar arreu de l’Estat i, molt intensament, a Catalunya. Lleida no en va ser una excepció.
Corrien els noranta. A la nostra ciutat van ser molts els joves que es van plantar a incorporar-se a les lleves. Eren la parella, el fill, el germà, el company de classe o l’amic i els animàvem amb el cor encongit, mentre veiem entrar a les presons els primers insubmisos, que arribarien a ser 1.670 presos, complint penes d’1 any en presons militars o –sorpresa- de 2 anys 4 mesos i 1 dia en presons civils.
La repressió, però, només va fer que un efecte multiplicador fins arribar als 50.000 joves declarats insubmisos, una xifra impressionant en el que fou la campanya de desobediència civil pacífica més gran de l’Estat i d’Europa. No es troba cap altre cas d’oposició antimilitarista tan massiva en cap Estat de l’entorn i cal anar fins al moviment de desobediència a l’enviament de soldats de lleva estatunidencs al Vietnam, com a precedent més similar.
La potència del moviment de la insubmissió al servei militar espanyol va assolir, primer, la reducció del temps de reclutament i, finalment, la seva total desaparició dictada el 2002 junt amb la reforma del Codi Penal, tot derogant el delicte d’insubmissió que comportaria l’amnistia per a 4.000 insubmisos processats. Tot aquell sacrifici, tot el nivell de repressió assumida individual i col·lectivament pel moviment de la insubmissió, no hagués estat possible d’entomar sense la xarxa creada per tantes assemblees i col·lectius –com el Moviment d’Objecció de Consciència- que hi varen donar sentit a cada passa i que va cohesionar uns actes de desobediència aparentment individuals sota un paraigua col·lectiu de lluita, amb actes com l’encadenament d’insubmisos al Govern Civil de Lleida o les marxes solidàries amb els qui complien presó al CP Ponent.
La gent del carrer no sol comptar amb homenatges ni centres d’interpretació de les revoltes ciutadanes, però sovint són aquestes les que ens fan avançar en la conquesta dels drets més que no pas l’acció legislativa, que sol venir després, per adaptar-se a la nova realitat. El que comença com una història de resistència d’una minoria acaba per universalitzar els fruits aconseguits, un “sí que es pot” en tota regla, al que no s’hi arriba sense l’esforç ni el sofriment de les persones que decideixen desobeir.
Ara ens toca recordar tot el que estava en joc quan vàrem assolir l’eliminació del servei militar, ara cal que tinguem present tot el llegat de la lluita antimilitarista que també a Lleida es va esdevenir. Cap sentit té una absurda Ruta de la Mili ni abocar 1.000.000 d’euros de diner públic en un Centre d’Interpretació del Servei Militar, perquè no hi ha res a interpretar per qui ens vol prendre la memòria.
--
(Publicat a Nació Digital Lleida)
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgpk3pYOGMrd_A7xpbZ80_IOfWBbaIz_473jy1v_Q6qGlCuCl9lUtwSW6gv4hOo8phd-gAugWNOtn9p4DetNCBAbZg9k9BBGB8snMFzBPEy3g79doMi_fSNlbIplAkNVJiZGW7gvERwxrgp/s1600/f_00668.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgpk3pYOGMrd_A7xpbZ80_IOfWBbaIz_473jy1v_Q6qGlCuCl9lUtwSW6gv4hOo8phd-gAugWNOtn9p4DetNCBAbZg9k9BBGB8snMFzBPEy3g79doMi_fSNlbIplAkNVJiZGW7gvERwxrgp/s320/f_00668.jpg" /></a></div>
kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-8039552807592716632014-09-25T10:58:00.000+02:002014-09-25T10:58:30.479+02:00LA LLUITA CONTINUA<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpdbAHnmtSbXljafhyfOTehBkMZUiR6_OhdO7IgRRR7NWe0SrHRYYDCh2lWWbRgvmFINNJbEYBJuCZuZEiElOCBwsgYnmNUddHN9WCK8LRkgByZblCjHYTangsVOJg_hlrR9ssn6bDJTfd/s1600/images.jpg" imageanchor="1" ><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpdbAHnmtSbXljafhyfOTehBkMZUiR6_OhdO7IgRRR7NWe0SrHRYYDCh2lWWbRgvmFINNJbEYBJuCZuZEiElOCBwsgYnmNUddHN9WCK8LRkgByZblCjHYTangsVOJg_hlrR9ssn6bDJTfd/s320/images.jpg" /></a>L'hem tombat. La contestació feminista davant l'intent ultra dretà de llastrar-nos la nostra llibertat com a persones amb la penalització de l'avortament voluntari i conscient, per decidir no ser mares a la força quan no volem ser-ho, és el que ha dut a Rajoy a fer marxa enrere per por a la davallada electoral. Per endavant s'ha endut Gallardón i de retruc s'ha obrat el miracle de la dimissió en un país on ningú dimiteix. Alegria violeta després de mesos de sortir al carrer, penjar pancartes, reunir fons, fer cartes als diaris, perseguir les polítiques ineptes, fer assentades, festes, performances, autoinculpar-se, interrompre el Ple, jugar-se el tipus per penjar-los la pancarta al lloc més alt i on fa més mal.. una feina teixida per dones de totes edats i procedències polítiques d'esquerres que ens ha enxarxat entre nosaltres. La nostra fortalesa, la seva debilitat. Els hi ho devíem a totes les dones assassinades o repressaliades pel feixisme per sostenir els valors republicans de respecte als drets de les dones. Els hi ho devíem també a les nostres mares i àvies, que van patir unes lleis nacionalcatòliques que les volien cloure a les cases i que les obligava a avortar en la clandestinitat com si fossin delinqüents. Ens ho devíem a nosaltres mateixes perquè ens estimem com som: dignes i lluitadores. I sobretot els hi ho devíem a les nostres filles i netes, negant-nos a acceptar que el futur de les dones fos tan mesquí i servil com per no tenir ni tan sols dret a decidir sobre el nostre cos i les nostres pròpies vides. Avui ens trobarem per celebrar la nostra gran victòria i riurem i ens abraçarem. I demà tornarem a fixar dia i hora d'assemblea en l'agenda violeta, perquè tu marxes Gallardón però nosaltres seguim. Visca visca visca la lluita feminista!kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-83739319050209812032014-02-05T15:39:00.001+01:002014-02-05T15:39:12.085+01:00Lluitar, crear, construir poder popular<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7DZ-tQmnM_GUqet2va-PcBy7WKR-GItPw3FReVMYnMny8ODz4aHv0Rn7S_U6Lq-L05aVKeymrt2Gy6io6lqSMbkr9UAU2DWBgaRqz4KKHd3ur0f_B6vJtatrdv10mcvEHzIGRMUaU0ncN/s1600/servpubl.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7DZ-tQmnM_GUqet2va-PcBy7WKR-GItPw3FReVMYnMny8ODz4aHv0Rn7S_U6Lq-L05aVKeymrt2Gy6io6lqSMbkr9UAU2DWBgaRqz4KKHd3ur0f_B6vJtatrdv10mcvEHzIGRMUaU0ncN/s320/servpubl.jpg" /></a></div>
S'ha escrit i teoritzat molt sobre unitat popular i, malgrat els rius de tinta, el dia a dia demostra que les persones seguim ancorades en una manera de fer individualista que hem aprés després d'anys d'educació en els valors neoliberals de la competitivitat, l'empleabilitat, l'excel·lència, l'especulació, la flexibilitat laboral.. que ens han fet abandonar prèvies formes cooperatives de sortir endavant que havien practicat les generacions predecessores. Per sort o per desgràcia, la crisi ho ha remogut tot. El ferm ja no és ferm. La primera generació de fills i filles que viu pitjor que els seus pares i mares ens hem fet grans i entomem l'enèsima reestructuració capitalista amb preocupació, i tant, però ja no de forma individual. Primer, perquè assistim a un tímid despertar de les classes mitjanes adormides després de dècades d'aparent èxit del model socioeconòmic de l'endeutament familiar, empresarial i públic, amb què assolir nosaltres els drets socials bàsics i l'empresariat i la classe política, tirant de porta giratòria, la màxima rendibilitat en els negocis i unes ciutats d'urbanisme d'autor. Despertar que fa un pic a cada retallada, a cada rebaixa en la qualitat dels serveis públics sanitaris, educatius, de transport, d'energia, aigua o infraestructures, a cada fuetada d'escarment per voler exercir uns drets nacionals.. d'on sorgeixen marees ciutadanes, grups de veïns i veïnes indignats, associacions d'usuaris, ampes revitalitzades, plataformes d'afectats, sectorials.. que es sumen a les mateixes demandes que durant tots aquests anys les organitzacions polítiques, sindicals o socials havíem vingut fent com a formigues, de forma totalment invisible per a una alienant societat individualitzada. Amassar l'experiència militant dels uns amb la clamor ciutadana dels altres està donant lloc a moltíssimes experiències col·lectives d'unitat popular arreu que ens proporcionen una oportunitat única. Segon, perquè davant del canvi de paradigma que ens allunya del anterior model econòmic del crèdit bancari, i abans no arriba la nova fase del capitalisme que encara s'està gestant, les persones estem teixint xarxes de suport mutu que fan de coixí en tantes llars on hi arriba l'atur, la rebaixa en la qualitat de vida, l'ampliació de càrregues familiars, el desnonament de casa nostra, la desesperació. I perquè res fa més cohesió com a poble que veure insultar la memòria, la llengua, la dignitat. En resum, sigui per una renovada presa de consciència social sigui per supervivència, la unitat popular se'ns presenta com l'únic actor capaç d'aturar l'ofensiva que vol destruir el que queda dels nostres drets socials i nacionals, sense els quals, la ciutadania no val res. La gent ha entès amb meridiana claredat quin paper ha jugat la política en tots aquests anys en que havia d'estar consolidant un intocable Estat del Benestar i desenvolupant millors formes de democràcia emancipatòria, i per comptes d'això, s'ha estat posant bé al servei bé a recer de la bombolla immobiliària i l'economia especulativa, de les que no en queda res o pitjor que res: terra cremada, que s'està enduent per davant les conquestes socials adquirides. Ara només manca que aquest impuls ciutadà, aquests carrers vius, obliguin a gestar altres formes de govern. Ningú no té la clau. Només sabem que a 2014 no s'assalten palaus d'hivern, cal construir, crear mecanismes de poder popular. I no es pot fer des de l'aliança dels vells actors polítics, sindicals o veïnals sota la promesa de reproduir exactament les mateixes institucions, però ara adreçades al bé comú. Cal canviar-les de dalt a baix i ensenyar-los que el rumb es marca des de la societat civil. En aquest camí estem i en aquest camí ens trobarem totes les persones, organitzacions i entitats que, com avui a Lleida, iniciem l'impuls per una consulta per la municipalització dels serveis públics. Pensem més enllà del seu cicle electoral i marquem-los nosaltres els cicles. Avui ens interpel·lem com a societat per saber quins serveis volem tenir. Demà decidim que ja n'hi ha prou de complir els dictats dels que avantposen el benefici privat al progrés social, a l'emancipació de les dones, a la llibertat dels pobles. Bon dia Lleida! kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-52504431031353882512012-12-21T13:10:00.000+01:002012-12-21T13:11:45.258+01:00QUAN EL PODER PASSA PER DAVANT L'ÈTICA I EL COMPROMÍS AMB LA CIUTAT<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHTc6Cx9WEqBP78OOzafwwMtkYuSTz7XbDgcE5YJRgGTMBlGeGtyOXrIk4-0ZYc2EWOhALk1GD_vrz_eEGIu3BAjnW0F565b-Qgl2SDzClV_lFfKu4EV-o8qhX0I8AQOsyi43XrD-ze9OZ/s1600/david.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"><img border="0" height="215" width="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHTc6Cx9WEqBP78OOzafwwMtkYuSTz7XbDgcE5YJRgGTMBlGeGtyOXrIk4-0ZYc2EWOhALk1GD_vrz_eEGIu3BAjnW0F565b-Qgl2SDzClV_lFfKu4EV-o8qhX0I8AQOsyi43XrD-ze9OZ/s320/david.jpg" /></a></div>
En motiu de la constitució del Parlament de Catalunya el dia 17 de desembre de 2012 i, amb ell, la presa de possessió de l’alcalde Ros de la seva acta de parlamentari, cal fer una reflexió profunda sobre aquests casos d’acumulació de càrrecs per part d’alcaldes i regidors que no dubten a l’hora d’assumir més i més càrrecs sense tenir en compte els límits que marca l’ètica política i el compromís amb la sobirania popular.
Sentim parlar sovint de lleialtat institucional en un intent (fallit d’antuvi) de convèncer-nos que aquestes duplicitats són en benefici del municipi, en aquest cas de Lleida, ja que Ros diu voler treballar des d’aquella altra cadira també per la nostra ciutat. Però i la lleialtat amb la ciutadania? Potser oblida que el que anirà a fer al Parlament, i en solitari, és de diputat socialista per la circumscripció de Lleida i, per tant, el que farà o hauria de fer és una tasca opositora a un partit de govern d’un altre color polític. Dir que aquest nou àmbit de treball seu en nom del PSC és extensiu i extensible a treballar pels lleidatans i lleidatanes és un joc de mans extraordinari, però siguem seriosos Sr. Ros: la Paeria no és la seu del seu partit i la ciutadania té dret a saber si pensa fer de parlamentari des del seu despatx d’alcalde o bé, el que és més greu, si pensa faltar-hi cada cop que se’n va a la Ciutadella, en un moment en que Lleida es troba en una situació social crítica què mereix un alcalde al 100% i no compartimentat amb cap altra tasca política.
Però no és sols una qüestió d’eficàcia i dedicació exclusiva a la ciutat, que també, sinó una qüestió d’ètica. Des de la CUP no podem comprendre aquesta manera d’entendre la política i, com bé sap, els nostres companys que s’estrenen al Parlament han renunciat a la seva acta de regidor, cobraran 1.600€ mensuals i només hi seran una sola legislatura. En contrast, la seva acumulació de poder, Sr. Alcalde, resta credibilitat a la tasca representativa en general i suposa una immoralitat davant la situació d’atur i desafecció ciutadana a les institucions, que en les seves mans esdevenen autèntics brolladors de poder i/o enriquiment econòmic per a les persones que han estat escollides per aquests càrrecs, no per aquest fi sinó per representar els drets i interessos ciutadans.
Guardi’s les tradicionals excuses que repeteixen tots els polítics que concentren varis càrrecs i dietes en el seu poder i que indignen la població, com que cobrarà el mateix sou (mai parlen de dietes), que no és un sou alt si es compara amb la privada (que ho digui als aturats i aturades on i per fer què paguen aquests sous més dietes, cotxe oficial, honors, etc.). I per últim, recordi que la immensa majoria de les persones que el van votar i investir alcalde no han volgut que vostè fos parlamentari. Per tot això, el convidem a repensar-se aquesta acumulació de càrrecs i a renunciar al seu escó de diputat, a fi de prestar a Lleida la seva dedicació exclusiva, que no és només el nom d’una dieta a percebre sinó tota una altra manera d’entendre la política des de l’ètica i el respecte a la sobirania popular.
És l’hora del poble!
kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-68957831862322848592012-10-26T09:17:00.000+02:002012-10-26T09:17:59.636+02:00SOU EL QUE SEMBREU<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhjR7ql528FOJQx97Vv4Oo-NeyZazyoi_UEwJ92ItkKmb07Poz1_6z0G1HEeXGXqohHnPtBbusmAYzql-VYRuKDHCPWJ8yk6HAmW4U7_005BdZJgO4oCzelZkhNHl85kvtexnBE6B-vfXg0/s1600/pomes-per-fer-sidra.jpg" imageanchor="1" style="clear:left; float:left;margin-right:1em; margin-bottom:1em"><img border="0" height="282" width="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhjR7ql528FOJQx97Vv4Oo-NeyZazyoi_UEwJ92ItkKmb07Poz1_6z0G1HEeXGXqohHnPtBbusmAYzql-VYRuKDHCPWJ8yk6HAmW4U7_005BdZJgO4oCzelZkhNHl85kvtexnBE6B-vfXg0/s320/pomes-per-fer-sidra.jpg" /></a></div>
No hi ha defensa possible davant un procés inquisitorial on els mitjans de prova no és que no existeixin, sinó encara pitjor: esdevenen probatio diabolica, l’exigència al acusat de demostrar allò què no ha fet. Això, que en el fosc passat de la Santa Inquisició va dur persones innocents a la foguera, avui s’obre pas lliurement a la xarxa en forma de comunicat anònim contra un pagès, l’Alexis, tan honest com compromès amb l’agricultura ecològica, la sobirania alimentària i la transformació social. El comunicat difamatori acusa, jutja i condemna, tot en un. Així, després d’esmentar l’existència de “fets que donaven peu a dubtar” s’hi explica que varen procedir d’amagat del pagès a fer analitzar mostres de fruita suposadament seva, per bé que no varen ser extretes de la seva finca i per tant sense unes mínimes garanties. Tot seguit s’hi afirma que part de les mostres hauria donat positiu a tòxics, sempre segons aquest procediment unilateral i clandestí. I a partir d’aquí i de presentar-se un grup a casa seva sense ni tan sols informar-lo dels motius de la ràtzia, s’hi conclou que el pagès no ha demostrat la seva innocència pel que tallen tota relació comercial amb ell i comencen a difamar-lo de forma anònima per la xarxa i en premsa, per molt que estiguin pendents els resultats de la inspecció oficial i amb garanties que es va fer a posteriori. L’email ve signat per “alguns pagesos/es agroecològics/es que compraven fruita a un productor de l’Urgell”, cosa que em fa dubtar si és que cal dir productor quan parlem de pagès i pagesos quan parlem d’intermediaris o botiguers. No sé qui sou ni a què us dediqueu, només sé què recollireu tempestes si sembreu vents amb actuacions tan covardes i miserables com aquesta que l’Alexis, i per extensió el seu soci Josep i les seves famílies, no es mereixen ni com a pagesos ni com a persones. Fins i tot si us hi haguéssiu querellat tindria més garanties en l’imperfecte sistema judicial, que amb tots els seus defectes, ja fa molts anys que va prohibir a la reacció organitzar somatents i en el que hi impera, si més no sobre el paper, la presumpció d’innocència. Som moltes les que hem sentit vergonya aliena al llegir el vostre email i que us exigim que doneu la cara. L’Alexis fa molts anys que ho fa. kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-13359543905381868112011-06-17T10:31:00.007+02:002011-06-17T13:51:47.007+02:00PERQUÈ FACI CAMÍ, JUNTEU-VOS!<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgeYMiYYfbm-YRbJQ_qj5rqDZSH-xTXfPYcy_ERSRlholj7oYAuaLw6Sy8ocNNt0GTamEK63jKGTofw0j-EFKDFEojsIkQn42sbrUsaA3bJUibMDZncNqQR413dSQIPs_7EGFWW3AfTEKrx/s1600/cap+cappont.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 240px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgeYMiYYfbm-YRbJQ_qj5rqDZSH-xTXfPYcy_ERSRlholj7oYAuaLw6Sy8ocNNt0GTamEK63jKGTofw0j-EFKDFEojsIkQn42sbrUsaA3bJUibMDZncNqQR413dSQIPs_7EGFWW3AfTEKrx/s320/cap+cappont.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5619111049066973250" /></a><br />Plaça Tahrir, places d’Islàndia, Plaça Catalunya, Puerta del Sol, plaça Ricard Vinyes o tantes altres: no importa on. Persones grans, joves, aturades, treballadores, pensionistes o clandestines, bregades en mil organitzacions o absolutament novelles: no importa qui. Dèficit democràtic, retallades de drets i llibertats, retrocés social: importa perquè. Recuperar l’espai públic per prendre-hi la paraula que faci callar un llarg i gris monòleg capitalista: importa com. I ara, després de la marea popular d’indignació omplint les places, ve la ressaca: esbrinar si les persones indignades, tant les que portem anys indignant-nos com les que tot de sobte han esclatat, serem capaces de teixir juntes quelcom de perdurable. Apunta Oriol Sorolla en el seu magnífic article “Banys de realitat a les places” –tot un regal de lectura obligatòria- que l’esquerra sòlida hem de saber prendre nota d’aquest moviment líquid i aprofitar l’oportunitat per reflexionar sobre les nostres mancances i prejudicis, però sobretot definir nous marcs d’actuació en que incloure les persones indignades que no havíem pogut o sabut integrar en els nostres espais quotidians de lluita i amb qui retrobar l’entusiasme. Certament a les que portem anys fent feina de formiga no ens ha resultat fàcil reconèixer les virtuts d’un moviment mediàtic que sembla nascut del no res i al mateix temps sembla un tot. En el meu cas –a banda d’ajudar en temes legals arran del desallotjament- he d’admetre que no m’he decidit a posar-m’hi fins que l’acampada a Lleida ha aixecat la paradeta i ha començat la revolta de veritat, la que pretén mobilitzar els barris. Fins ara us he observat, us he aplaudit, m’hi he solidaritzat, però és ara que us escolto. Parlem clar: encara que tot quedi en un esclat estètic a les places sempre haurà valgut la pena, els nostres s’hi han deixat la pell per molt menys... Però i si, de debò, hem plantat la llavor de la revolta? Cal que el dubte no ens paralitzi i ens hi sumem, cal que fem cas de les nostres arrels escrites per Salvat-Papasseit, cantades per l’Ovidi: perquè faci camí, junteu-vos!<br /><br />(Publicat a la Directa. Foto de l'assemblea de barri de Cappont de Lleida donant suport a la mobilització del personal sanitari del seu CAP)kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-28741483388920188392010-08-11T23:26:00.008+02:002010-08-11T23:52:24.339+02:00CONTE PER ABANS DE NÈIXER (II)<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEikwuomAfvp16h-RqxpJ3hNDrJDEF5aSwFk3XxvKQOG3T1fZj0qiQ7uOiwFMlDNq6sDYMcL2us9E1cRAmMzdld2Cqtsjc181OvyeMCnoKtnobmdSgbcitNJjPEN0HSno5zPQkQAIEF3ZluV/s1600/flors.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 240px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEikwuomAfvp16h-RqxpJ3hNDrJDEF5aSwFk3XxvKQOG3T1fZj0qiQ7uOiwFMlDNq6sDYMcL2us9E1cRAmMzdld2Cqtsjc181OvyeMCnoKtnobmdSgbcitNJjPEN0HSno5zPQkQAIEF3ZluV/s320/flors.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5504273413124895154" /></a><br />Hi havia una vegada un nen que, com molts, ja tenia nom abans de néixer però el nen del nostre conte volia saber perquè havia de dur aquell nom i no d’altre, i des de la panxa estant, va decidir exigir explicacions a la seva mare i el seu pare, qui li varen contar aquesta història, no fos cas que no volgués venir a aquest món. La història real d’un poble esporuguit a força d’entomar derrotes, una de les més sagnants a mans del feixisme, que va silenciar una llengua, va anorrear una cultura i va llençar per terra el somni llibertador d’una societat que, per primer cop, podia progressar deixant enrera la ignorància, la misèria i l’explotació de l’home per l’home. Tant gran era el somni d’aquells homes i dones, que per intentar ofegar-lo es varen crear camps de concentració on exterminar la diferència i els més valents i valentes dels combatents. I vet aquí que en un d’aquests terribles camps hi va anar a parar un noi d’El Vilosell de vint-i-set anys que, junt a d’altres companys comunistes, es va prometre a si mateix que si sobrevivia a aquell infern i tenia descendència, a la primera filla que tingués li posarien de nom Llibertat i al primer fill Llibert. El jove de Les Garrigues va sortir d’aquell forat quan els aliats van alliberar el camp i va anar a trobar-se amb la seva valenta companya, qui va caminar hores i hores per creuar la frontera de forma clandestina. La mateixa nit del seu retrobament, després de vuit anys de separació, varen engendrar el seu fill Llibert. Aquell nen que va créixer en un país estranger perquè el seu estava ocupat, va dur per sempre més aquell nom com un símbol i al mateix temps com una gran responsabilitat, sense sospitar mai que, a l’altra banda dels Pirineus, naixeria de nou la llavor d’aquells herois i heroïnes. Diverses generacions aprendrien del seu exemple combatent i no baixarien el cap davant la ignomínia d’altres monstres que seguien silenciant aquell poble, des d’un sistema que seguia vetllant per concentrar la riquesa en unes poques mans, fins a uns tribunals injustos que insultaven la memòria i la dignitat d’una gent que començava a albirar un altre destí menys servil. I vet aquí perquè sempre cal un Llibert més en aquest món i vet aquí el teu nom, fill. <br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjI8r3X-Ql3y1wkiM6CeOFT4Y6JRrDvKTLSJ8eHi-TJ1qwGYPoGNIkNvWSsD2wmRN2B7moueDzBA_cz0esZHHd1WPh5Pz-xeqsK1qRgy4QG1yEHXeB3EThqBp2xJKLpezIaq3VcGHDC0y4f/s1600/013-13-mai.1210890391"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 219px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjI8r3X-Ql3y1wkiM6CeOFT4Y6JRrDvKTLSJ8eHi-TJ1qwGYPoGNIkNvWSsD2wmRN2B7moueDzBA_cz0esZHHd1WPh5Pz-xeqsK1qRgy4QG1yEHXeB3EThqBp2xJKLpezIaq3VcGHDC0y4f/s320/013-13-mai.1210890391" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5504271155834913650" /></a><br />(Publicat a La Directa. A la foto es veu, sota del retrat de Stalin, al garriguenc Joan Tarragó en una reunió dins el camp de Mauthausen alliberat qui seria pare del Llibert Tarragó, periodista, editor i escriptor nord català, ara ja un amic a qui va dedicada, també, aquesta columna).kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-41512872073713300922010-06-25T12:49:00.005+02:002010-06-25T13:58:19.878+02:00ALLÒ QUE S'AMAGA SOTA DEL BURCA<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiVfOR0KwOsLql1a3aI_MMS0GvlArjHsP-1NAQQYce2kybJ9rhOJQWk_dgF1qP2maTiMPZ4SnbP6-ByB2JrNLYUZ8_5oIE4m-QBKKK2olatMddn-U04_Er72qtiTPCSUsvKorOovdl-xRa5/s1600/burca+marilyn.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 342px; height: 400px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiVfOR0KwOsLql1a3aI_MMS0GvlArjHsP-1NAQQYce2kybJ9rhOJQWk_dgF1qP2maTiMPZ4SnbP6-ByB2JrNLYUZ8_5oIE4m-QBKKK2olatMddn-U04_Er72qtiTPCSUsvKorOovdl-xRa5/s400/burca+marilyn.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5486666017904402402" /></a><br />Lleida ha estat ciutat pionera en encetar un debat estèril com pocs, el del burca, en un context social en què ningú no qüestionava la laïcitat de les institucions i en plena crisi que demandava centrar-se en qüestions força més imperioses. <br /><br />L’origen de la polèmica cal situar-lo, per tant, ben allunyat de les quatre desgraciades que viuen sota el vel integral i buscar-lo en un socialisme desnaturalitzat a força de competir amb el discurs de la dreta, socialment moderat i econòmicament liberal, que els porta a voler aparèixer davant l’opinió pública com a gent d’ordre. Un discurs que els dóna molt de rèdit electoral i que no posaran en risc amb cap mostra de feblesa davant la inseguretat generada en l’imaginari social amb les darreres onades migratòries. Vet aquí el perquè un paer socialista es plega a una moció de la dreta i encapçala la darrera defensa d’Occident encara que sigui a costa de fer el ridícul, contradir el seu partit o atiar focs sense importar-los l’augment de la islamofòbia ni d’un retroalimentat fonamentalisme. El fet que ara sigui el PP i PxC els més ferms seguidors de la doctrina Ros envers el burca, posa en evidència de què estem parlant exactament.<br /><br />La moció lleidatana que s’està estenent com una taca d’oli, però, no passa de prohibir entrar amb la cara tapada en dependències municipals per raons de seguretat. Així doncs, el motorista del MRW és tant subjecte de sanció com la dona del nicab i això suposa zero mesures socials per eradicar realment l’ús del vel integral. L’oposició de formacions com la CUP a la prohibició ve fonamentada, en conseqüència, perquè malgrat considerar desitjable eradicar l’ús voluntari d’aquesta peça (per a l’involuntari ja existeix un codi penal que castiga el delicte de coaccions i vexacions injustes, així com diferents delictes que conformen la violència domèstica), no es pot tractar la víctima d’una situació injusta com la culpable de la mateixa ni convertir un problema social en una qüestió d’ordre policial, que és exactament el que proposa aquesta moció al vetar l’entrada d’aquestes dones en determinats espais i enviar-los-hi la guàrdia urbana per multar-les. Això és un tracte igualitari i garantista dels drets de les dones?<br /><br />El Tribunal Europeu dels Drets Humans ja ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre aquesta matèria. En el cas Leyla Sahin contra Turquia, l’any 2004, aprova la ingerència de l’Estat amb la prohibició del vel només quan s’està produint una pressió social de tal magnitud que, com succeïa en la universitat turca a la que assistia Sahin, les universitàries que no duien vel eren coaccionades per un altre grup d’alumnes, davant el qual la Universitat va intervenir prohibint tot símbol religiós, doncs de no ingerir en el dret a la pròpia imatge de les dones que portaven voluntàriament el vel, hagués quedat desprotegida la llibertat d’elecció de les que no en volien dur. Només en aquest context s’ imposa com a única solució la prohibició dels símbols religiosos, una laïcitat que ve obligada pel propi dret a la llibertat religiosa, doncs aquest passa tant per garantir el dret de culte com la pràctica de l’agnosticisme i l’ateisme. Al contrari, quan no existeix un context social que coarta la nostra llibertat s’imposa la no prohibició. Curiosament, a casa nostra, els principals defensors de la prohibició dels vels –tant el burca i el nicab com el shador que deixa la cara al descobert- no són precisament els defensors de la laïcitat sinó els de l’Europa cristiana on es permet, com passa en dues escoles lleidatanes, la segregació per sexes en les aules, quelcom absolutament discriminatori, que vulnera drets constitucionals i que afecta a un nombre de nens i nenes molt superior a les quatre del burca.<br /><br />Per tot això i per manca de competència, la moció de la Paeria acudeix a raons de seguretat, fugint de donar resposta als problemes socials i imposant ordre públic a cop de multa, demostrant que el subjecte de la mesura no era la dona del burca sinó un electorat que espera fermesa amb l’esglaó més dèbil de la societat mentre tolera tebiesa amb els veritables enemics d’allò públic: la banca, l’especulador, l’empresariat explotador i el frau fiscal.kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-33838649586354105312010-05-20T11:28:00.006+02:002010-05-20T12:56:10.811+02:00SI TU L’ESTIRES FORT PER AQUÍ..<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYnjciwxdWSYJ9160vyarj5_wR7R3hwVRJXdK3EPmWR5nQvjFlWCIEGTD3PoZC-HEAieeQvgnsL7XpnWU6naLs_nBBE4J4FsrVMDgHdNZ-yeUZe3YuYw4tKXd_nCau7lL_w-Xe9JAq1jAl/s1600/flors.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYnjciwxdWSYJ9160vyarj5_wR7R3hwVRJXdK3EPmWR5nQvjFlWCIEGTD3PoZC-HEAieeQvgnsL7XpnWU6naLs_nBBE4J4FsrVMDgHdNZ-yeUZe3YuYw4tKXd_nCau7lL_w-Xe9JAq1jAl/s400/flors.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5473303762175161394" /></a><br />Els defensors del civisme de saló (de plens) aquests dies a Lleida remuguen en veu baixa perquè hem aconseguit tombar alguns preceptes de la seva flamant ordenança, després de tres anys d’al·legacions, protestes i un judici davant el Tribunal Superior de Justícia que ha acabat en sentència parcialment estimatòria. És clar que per a la CUP de Lleida –i per a l’entitat que ens ha acompanyat en aquest viatge, l’Associació Catalana de Defensa dels Drets Humans- això suposa una victòria parcial, doncs seguim apostant per la derogació total del text, però avui estem de celebració i des d’aquestes línies voldria fer-la extensiva a tota la gent que, amb petits passos, tal vegada no hagi sabut veure que obria una escletxa en el sistema i que, en tot cas, el camí recorregut havia valgut la pena. Sense caure en el cofoisme, també hem de saber valorar la nostra capacitat de reacció i mobilització perquè ningú ho farà per nosaltres. Cal agrair el gra de sorra de tota la gent que s’ha oposat a aquesta cultura cívica que pretén solucionar els problemes socials a cop de multa. Cal donar les gràcies a la María, la Tania, la Margarita i totes les companyes que han donat la cara per defensar els seus drets com a treballadores sexuals, en el seu ple coneixement que res les estigmatitza més que l’ordenança i la seva concepció com una qüestió d’ordre públic. Cal celebrar la pròpia existència de plataformes des de Badalona a Sant Cugat, passant per Berga o Barcelona, arreu del país s’han alçat veus crítiques amb uns models de ciutats autoritàries i criminalitzadores de conductes ciutadanes tan pacífiques com estendre la roba o fer vida en els espais comunitaris. Gràcies també al treball d’associacions de juristes, comissions d’advocades o l’Observatori del Sistema Penal. Sense aquesta aposta col·lectiva per les garanties dels drets i llibertats públiques, doneu per assentat que avui podríem estar molt pitjor. I seguim atents, aquells que han volgut convertir la ciutadania en silenciosos pagadors d’impostos que reciclen la brossa dins l’horari, demà ens voldran fer baixar un esglaó més amb noves mesures violadores de drets per estigmatitzar la diferència, anul·lar el pensament crític i amagar la pobresa que embruta els seus carrers d’anunci de telefonia mòbil. <br /><br />(Publicat a La Directa /imatge Món Mort a Amsterdam)kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-43452451520392398692010-04-27T18:36:00.003+02:002010-04-27T18:45:16.082+02:00CONSULTA POPULAR SOBRE LA INDEPENDÈNCIA: GRÀCIES MÀRIUS TORRES.<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgb0PUHe4RCuMBbfw-v90UComJH6V3joOoGqhEb3wEmPLQ_AkHs4msWXW9wuSQoBFZHaKuwdMYOtUuIsLsFaU0MCb781tm-vYN_Ohyphenhyphen5-Xx66zKL17airOG999p4RrLJ5yvr0w3X36G_xY0e/s1600/ciutatllunyana.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 283px; height: 400px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgb0PUHe4RCuMBbfw-v90UComJH6V3joOoGqhEb3wEmPLQ_AkHs4msWXW9wuSQoBFZHaKuwdMYOtUuIsLsFaU0MCb781tm-vYN_Ohyphenhyphen5-Xx66zKL17airOG999p4RrLJ5yvr0w3X36G_xY0e/s400/ciutatllunyana.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5464858821459538674" /></a><br /><br /> Publicat a www.lleida.cup.cat<br /><br />Des de la CUP volem felicitar a tots els voluntaris i voluntàries que varen participar de la jornada d’ahir per a fer possible la consulta popular sobre la independència a Lleida.<br /><br />Més enllà de percentatges i índexs de participació, que òbviament haguéssim volgut els més alts, allò que restarà realment serà el moviment ciutadà generat des de i per la societat civil lleidatana per mostrar de forma clara i directa la nostra preocupació per la situació que viu el país; atrapat entre la manca d’alternatives que li ofereix la classe política -més ocupada en guanyar unes eleccions que en defensar de forma transversal i desinteressada la nostra sobirania- i la manca de futur dins d’una constitució i un Estat que no respecten la nostra capacitat per decidir en llibertat.<br /><br />Més de dos cents voluntaris i voluntàries han treballat a Lleida, colze a colze, amb una mirada no partidista sinó amb un sentit col•lectiu i un objectiu comú de donar veu a gairebé deu mil lleidatans i lleidatanes, i ho han fet demostrant als partits polítics tradicionals que cal estar per sobre de sigles per defensar la dignitat nacional i, ho han hagut de fer, també malauradament, al marge de un Ajuntament que no ha sabut estar a l’alçada democràtica de la ciutadania a la que ha de servir. <br /><br />Aquest moviment ciutadà sense precedents es pot considerar ja un triomf de la societat civil lleidatana i una demostració que a Lleida és molta la gent implicada en el camí cap a la llibertat del nostre poble, una llavor que de ben segur ens ha d'aportar fruits en un futur i que ens deixa un valuós llegat: una xarxa de voluntaris i voluntàries que han tingut l'oportunitat de treballar plegats per apropar-nos a aquella ciutat d'ideals que descrivia Màrius Torres, com la millor manera, la més genuïna, de celebrar-ne el seu centenari.<br /><br />Gràcies voluntaris i voluntàries, gràcies Màrius Torres.kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-29156610009879996632010-03-30T10:09:00.005+02:002010-03-30T10:32:33.283+02:00TEMPS SERIOSOS, GENT DIFÍCIL<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhlfqZMbaY6dNAPOSSvnbAvNfV_Anu7CKu708wAlFW6fnW0VJqVsFvFOztmaY67BpxX3MlCYWeRzQRqwvTNyiH5FiXMDaSSBPDcAhbhTVU3QHRxDY-c3P3LyENPTsAR8JR36uHbFUiXAAA1/s1600/vangogh.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 302px; height: 400px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhlfqZMbaY6dNAPOSSvnbAvNfV_Anu7CKu708wAlFW6fnW0VJqVsFvFOztmaY67BpxX3MlCYWeRzQRqwvTNyiH5FiXMDaSSBPDcAhbhTVU3QHRxDY-c3P3LyENPTsAR8JR36uHbFUiXAAA1/s400/vangogh.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5454341931458474594" /></a><br />Sempre sorprèn topar de cara amb persones que ocupen llocs de responsabilitat sense estar capacitades, ni molt ni poc, per exercir-los. No cal dir que això sols passa a l’administració pública, la nostra, la de totes, encara que per a aquesta gent sigui la seva, la del seu partit o menys que això, la de la seva gent que no és ben bé el mateix i, si no, que els preguntin als que esperen o desesperen, carnet en mà, a la cua d’aquesta mena d’agència clandestina de col•locació. El més fotut és que, essent públic i manifest, si treus el tema allà on no toca –i a mi se’m va acudir de fer-ho en una tertúlia televisiva- de seguida se’t titllarà de demagoga, manipuladora i fins i tot d’antidemòcrata que aties el foc de la desafecció ciutadana. Però aquesta tendència a la incorporació d’estómacs agraïts a l’estructura institucional, mal que els pesi, és absolutament transversal a tots els partits que han governat i que governen aquest país perquè és intrínseca al seu sistema jeràrquic de cúpules dirigents que fan i desfan. Els d’ara, però, han tingut la desgràcia o la virtut de coincidir amb un cicle de crisi capitalista que ens ensenya les dents afilades de l’atur, l’endeutament familiar i la manca de benestar que aguditzen els contrastos. Temps difícils, sense dubte, per als que -segons l’eslògan del partit de govern- cal gent seriosa. El lema fa aigües quan passes llista en qualsevol administració i, entre la molta gent honesta i treballadora que ha opositat o s’ha guanyat el lloc a pols, sempre apareixen els innombrables (perquè no se’ls havia d’haver nomenat mai) que habiten en qualsevol de les escales i categories, inclosos és clar els càrrecs polítics, sense complir cap llindar mínim de competència. Ho vaig comprovar l’altre dia, mentre m’asseia davant per davant d’una regidora a qui havíem presentat mesures concretes d’acció municipal i acudia a un grotesc espectacle protagonitzat per un gerent (perquè es veu que la política és ja qüestió de millor o pitjor gerència) que, amb grans dots de ventríloc, parlava en nom de la regidora tot ignorant-la des del principi fins al final de la reunió. I amb raó, atès que la responsable de tota aquella regidoria es va limitar a esgrimir un somriure estàtic sense badar boca, mostrant una ignorància supina del tema que tractàvem. Aleshores vaig adonar-me perquè havia estat escollida per al càrrec, doncs facilitava les coses als gestors reals de la política seriosa. El que no podem entendre la resta que no seguim la seva lògica de partit. Nosaltres devem ser gent difícil, la que no convé tenir en llocs de responsabilitat, i menys en temps seriosos, un entrebanc salvable només si t’oblides de tota iniciativa, suggeriment de canvi o pensament autònom.kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-48879901616626548892010-02-17T17:34:00.003+01:002010-02-17T17:41:00.594+01:00ZONA PREVENTIVA<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRgFdvXpgDhbPzaE1NW3bLQiYqJb5iQxhO9_gsFUcL9y_m2iWkvTMWgd7buBiNmV3ToaNXT0NRqnPFpXm8T1mfEcF1Rc9UdNxSyXfDb-5eP3QongHnUriQxAOvEHZHXKDRTk8P05dMKe26/s1600-h/clics.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 270px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRgFdvXpgDhbPzaE1NW3bLQiYqJb5iQxhO9_gsFUcL9y_m2iWkvTMWgd7buBiNmV3ToaNXT0NRqnPFpXm8T1mfEcF1Rc9UdNxSyXfDb-5eP3QongHnUriQxAOvEHZHXKDRTk8P05dMKe26/s400/clics.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5439253009149711346" /></a><br />Llegia que a l’estat francès darrerament s’ha viscut una gran polèmica per la detenció preventiva d’una menor d’edat, de matinada mentre dormia a casa seva, que fou conduïda, en pijama, a la comissaria on va romandre hores engarjolada per acabar essent posada a disposició judicial, per la seva presumpta participació en una agressió a la sortida de l’escola. Una actuació perfectament evitable amb una simple citació a declarar directament al jutjat, amb la suficient antelació i amb totes les garanties de defensa. Aquí no estem pas lluny d’aquest panorama. La recent aprovada circular 1/2010 de la Comissaria d’Estrangeria i Fronteres també fa una interpretació lliure dels supòsits de la detenció cautelar i convida a totes les unitats policials a fer ús d’aquesta mesura, així com de tramitar expedients d’expulsió ràpida, per la via preferent, enfront de la tramitació d’un procediment ordinari que quedarà així com l’excepcional i minoritari, malgrat ser el genèric que hauria de seguir-se. L’advocacia ja s’ha expressat totalment en contra de la reforma de la que penja aquesta circular pel que té de criminalitzadora de les persones immigrades pel sol fet de no tenir els permisos en regla. Una infracció purament administrativa que no pot donar lloc a aquestes zones grises d’excepcionalitat en les garanties de defensa, els drets fonamentals i les llibertats. I atenció, aquest cop no sols les entitats en defensa dels drets humans, juristes i sindicats alternatius han donat la veu d’alarma, sinó que fins i tot dos sindicats policials han fet manifestos contraris a la famosa circular, perquè no volen assumir responsabilitats derivades de detencions cautelars que podrien ser declarades il•legals si es sotmeten a un zelós control jurisdiccional. Quan s’arriba al punt que són els cossos de seguretat de l’estat els qui denuncien que fan massa detencions indiscriminades i l’aparell polític d’interior segueix immutable, fent girar sense aturar-se totes les seves rodes i engranatges, potser és que ha arribat el moment de dir prou. Prou a aquesta feblesa social a l’hora de rebel•lar-se als controls de seguretat que ni els seus operaris no es creuen, sigui en un aeroport quan deixes que escanegin els teu fills, sigui en un carrer quan veus detenir una persona a qui s’han adreçat pel color de la seva pell, sigui a casa teva a les tantes de la matinada quan t’hauràs adonat que, aquelles normes que havies anat complint per la teua pròpia seguretat, s’han anat fent extensibles a tots els espais i a totes les persones. Literalment un dels manifestos policials diu això, llegir per a creure-ho: Queda algún espacio para la libertad en el equilibrio entre ésta y la seguridad? Torna Bertolt Brecht.kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-16654050908468001362010-01-29T16:12:00.002+01:002010-01-29T16:13:21.314+01:00CONSULTES POPULARS: SÍ O SÍ<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcrw6JhJqSC-B0vBUXoWcRN__VlWRyj0fXVZrjFSbgDM9Hbk49mgd41y-mANzBXAC7fhl6YHSexqskjYbvNGdIz3c-dmGTbB5SAKRBdKHUePWVg3TMEIJ4PZ-CjgDXlYGBkG0Lv0Q_VPyc/s1600-h/2889883615_f5dea21318.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 266px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcrw6JhJqSC-B0vBUXoWcRN__VlWRyj0fXVZrjFSbgDM9Hbk49mgd41y-mANzBXAC7fhl6YHSexqskjYbvNGdIz3c-dmGTbB5SAKRBdKHUePWVg3TMEIJ4PZ-CjgDXlYGBkG0Lv0Q_VPyc/s400/2889883615_f5dea21318.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5432180097178965106" /></a><br />En un recent article a la Directa se’ns alertava de la pregunta-trampa que amagarien les consultes envers la integració d’una Catalunya lliure dins la Unió Europea i s’hi apuntava la responsabilitat de les persones que, amb considerable esforç i paciència, les estan impulsant. No és l’únic comentari en aquesta línia, però potser sí el més amable i mancat de suspicàcies que qüestionin la fermesa ideològica de l’esquerra independentista. Volem el pa sencer, és clar que sí, independència i socialisme de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, i dubto que hi hagi algú més tip –literalment parlant- d’alimentar-se molla a molla durant tants anys, combatent la imposició espanyola tant com la frustració, per a un moviment socialista d’alliberament nacional, de conviure amb la indiferència, quan no l’adhesió, de la resta de l’esquerra a un Estat omnívor que ens va digerint com a poble. Que la Unió Europea és un altre depredador de pobles i de persones ho tenim ben present i per això lluitem en cada consulta per a que –com a Berga o a Torà- la pregunta digui el que ha de dir: que volem uns Països Catalans lliures en una Europa dels pobles i no dels capitals. Però la realitat s’imposa sense concessions. A la consulta de Lleida totes les organitzacions independentistes i d’esquerres hi hem bolcat temps i esforços i, malgrat tot, l’assemblea sobiranament ha decidit parlar de nació catalana i Unió Europea. Segurament si totes aquestes veus crítiques que s’alcen per advertir-nos dels perills intrínsecs de fer parlar el carrer, canviessin les tribunes d’opinió per la seva aportació directa, personal i pedagògica en aquests espais de decisió, seríem més a prop de la consulta que volem sobre un futur que intentem bastir des de la base. Dit ras i curt, veniu a les comissions, parleu amb la gent, discutim idees i guanyem realitats. I, si fet tot això, les assemblees decideixen una determinada pregunta que no ens satisfà ni de lluny, no renuncieu ni ens feu renunciar a la resposta: independència. Perquè essent poca cosa, serà molt més del que tenim ara: una comunitat autòmata (més que autònoma) dins una presó de pobles que es venta de presidir la Europa fortalesa que sacrifica la llibertat de les persones per garantir la dels capitals. Vindria al cas citar Salvador Seguí i la seva exposició sobre el poble com a centre de tota transformació, però fent-hi precisament honor, quedeu-vos amb un refrany que des del carrer ens diu: s’equivoca qui per por a poder fer-hi poc, no fa absolutament res.kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-90419597087124035372009-12-02T12:37:00.004+01:002009-12-02T13:00:30.783+01:00PRECARIETAT A LA FEINA, FUTUR DE MISÈRIA!<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_0W2BiKkN6urrBWzHD1aVbL1iKkq8oe29B3vFFgpEo0ciFBcH-PJsqyC7ca0RSDX4E4fWsJEDtUSjoHCMxaIPjyDH7V7e3moRbv0BsyF67JXy7_AfpIxseNTLD6dodSYsEKELnvPZ0qzK/s1600-h/pb060059m1.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 286px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_0W2BiKkN6urrBWzHD1aVbL1iKkq8oe29B3vFFgpEo0ciFBcH-PJsqyC7ca0RSDX4E4fWsJEDtUSjoHCMxaIPjyDH7V7e3moRbv0BsyF67JXy7_AfpIxseNTLD6dodSYsEKELnvPZ0qzK/s400/pb060059m1.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5410601673021121522" /></a><br /><br />L’Assemblea de Joves de Lleida http://www.ajlleida.org/ ha iniciat la seva campanya contra la precarietat i la crisi que és el capitalisme, amb una acció de denúncia contra Telepizza, una de les empreses on més jovent treballa de manera precària. Des d'aquí us felicito per la iniciativa, cal agrair aquestes accions que assenyalen els culpables de les concretes condicions de treball dels joves i del conjunt de la classe treballadora. La campanya contrasta clamorosament amb les llastimoses quatre proclames llençades dilluns a Lleida per l'assemblea conjunta de ccoo-ugt, que a sobre va passar sense pena ni glòria, finalitzant amb una "representació de mani" fins a la seu de la coell per part de ccoo a soles, que no van ser ni capaços d'anar-hi plegats a fer el ridícul. Perquè cal ser molt hipòcrita o haver perdut el sentit del ridícul per anar a cridar contra la crisi, reivindicant un canvi de model, davant la seu de la patronal lleidatana i al mateix temps dur a les seves esquenes la signatura de tants convenis col·lectius de misèria, gràcies als quals avui telepizza o d'altres empreses de diferents sectors poden seguir estafant als treballadors i les traballadores, comprant-los-hi el seu temps de vida a canvi de precarietat. On eren aquests sindicats quan es sentenciava la crisi? On és la necessària autocrítica? Jo no els acuso pas de no haver fet res per aturar la crisi, jo els acuso directament d'haver col·laborat en causar-la! Perquè capitalisme és crisi, la duu intrínseca al seu cicle econòmic i més enllà dels excessos d'un sistema financer que campa lliure sense controls ni rigors de cap mena, és clar que les empreses no han trobat obstacles sinó mans amigues en aquests sindicats grocs a l'hora d'externalitzar part de la seva producció, a l'hora de privatitzar serveis públics, a l'hora de deslocalitzar-se, a l'hora de fixar dobles i triples escales salarials i un llarg etc. que han beneit amb els seus "acords" i els seus "convenis". I amb tot això ha augmentat l'atur i l'endeutament de les famílies, i ha baixat el consum i de nou menys producció, més atur.. en una roda difícil d'aturar però que té culpables. Un d'aquests es diu sindicalisme groc. Un altre empresariat precaritzador com el que avui assenyala l'Assemblea de Joves. Perquè cal dir les coses pel seu nom, capitalisme és crisi!kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-74991286150468137442009-11-23T10:55:00.003+01:002009-11-23T11:37:06.479+01:00DONES DEL '36<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuKRHF0uXtzeLKUlS2dTvh4S-l2B4Mudj88Bo7PmfjGpCP0sm0v_ahUfUWxGDZVix7LttQj1rLVEkT4d6Hd-dQLs4teAene96fP93myth5hjJuYWmEKvbCG73j7mbO4gUsE2GC8iXtxVpz/s1600/milicianes.bmp"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 269px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuKRHF0uXtzeLKUlS2dTvh4S-l2B4Mudj88Bo7PmfjGpCP0sm0v_ahUfUWxGDZVix7LttQj1rLVEkT4d6Hd-dQLs4teAene96fP93myth5hjJuYWmEKvbCG73j7mbO4gUsE2GC8iXtxVpz/s400/milicianes.bmp" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5407246155030339986" /></a><br />En les recents jornades de l’Associació de Juristes Demòcrates de Catalunya vàrem escoltar testimonis emocionats de dones represaliades pel feixisme, amb les que vàrem debatre, des de diferents àmbits disciplinars, el tractament institucional donat als crims de lesa humanitat de gènere, que són els comesos pel franquisme contra les dones roges per raó de la seva afecció política. La conclusió és contundent i típicament patriarcal: ni tan sols n’hi ha cap de tractament de la qüestió perquè, en la mal anomenada Llei de la Memòria Històrica, simplement no es contemplen aquests delictes. Ni la justícia espanyola, ni el govern de l’Estat, ni el Defensor del Pueblo, ni el Memorial Democràtic del tripartit. Ningú dóna passos contra la incertesa, la impunitat i l’oblit més enllà d’inaugurar la plaça Dones del ’36 o obrir línies d’ajut a projectes privats de recuperació de la memòria històrica. Les persones assistents a les jornades vàrem constatar l’existència de fins a deu tipus delictius contra les dones roges encara perseguibles: genocidi, desaparició forçosa de persones, detenció il·legal amb col·laboració d’ordres religiosos, tortura, violacions i abusos sexuals, infracció dels convenis de Ginebra i La Haia en el tracte a les dones combatents, infracció de les condicions d’empresonament de mares lactants i els seus nadons, infanticidi i segrest massiu de menors amb canvi d’identitat en adopcions il·legals per famílies feixistes. La impunitat dels culpables segueix maltractant avui aquestes dones, tant les que són vives –entre moltes, la companya Paquita Cruz, nena de les presons franquistes que hi va deixar la mare morta o l’escriptora i nena de l’exili Pepita León- com les que ja ens han deixat, i fins i tot les que ens en declarem hereves, desmemoriades totes per uns poders públics que han elevat la cobardia política a la categoria de norma. Però compte, la doctrina del Tribunal Europeu i de Nacions Unides, davant genocidis més recents com Svrenika o Txetxènia, obren la porta a una acció decidida per acabar amb la impunitat de la que, espero, en sentim aviat a parlar. No volem plaques de carrers, volem justícia que calmi, com escrivia Miguel Hernández en parlant de Rosario dinamitera, la desesperació de cristalls que habita, encara, dins el cor de les dones roges. <br /><br />___<br /><br />Alguns llibres:<br /><br /> - Les Dones del 36. Un silenci convertit en paraula. 1997-2006, de la ja dissolta Associació Dones del 36. <br /> - Mujeres libres, de Marta Ackelsberg. <br /> - Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil, de Mary Nash. <br /> - Una mujer libre. Amparo Poch i Gascon, médica anarquista, d’Antonina Rodrigo. <br /> - Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas, de Tomasa Cuevas. <br /> - Nou dones i una guerra, d’Isabel Olesti. <br /> - Nosotras que perdimos la paz, de Llum Quiñonero. <br /> - Las presas políticas y sus hijos en las cárceles franquistas, de Ricard Vinyes. <br /> - L’exili dels republicans. El somni derrotat, de Daniel Serra i Jaume Serra. <br /> - El daño y la memoria. Las prisiones de Maria Salvo, de Ricard Vinyes. <br /> - Retaguardia, d’Alfonso Domingo. <br /> - Mujer y exilio, 1939. Antonina Rodrigo.kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-22855606770483630742009-10-22T17:26:00.006+02:002009-10-22T17:37:12.539+02:00RISC DE DESAFECCIÓ<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhhbrei40J6Humj8X2VLNwGVQV7aRLEj1nreTxdng8Pa7QhUGS-p7n2ypsSmWc5oCktNIvnY5yGDbnPS035jRxyZnSC_CvoHEkm1tXcDLG9-m2bw_35-xtw4SAJvnAxRio6hYBUTHG7TkxG/s1600-h/montilla.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 368px; height: 400px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhhbrei40J6Humj8X2VLNwGVQV7aRLEj1nreTxdng8Pa7QhUGS-p7n2ypsSmWc5oCktNIvnY5yGDbnPS035jRxyZnSC_CvoHEkm1tXcDLG9-m2bw_35-xtw4SAJvnAxRio6hYBUTHG7TkxG/s400/montilla.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5395448826302788402" /></a><br />Darrerament no faig més que sentir això del risc de desafecció amb què ens alerten diferents apòstols de la moderació dins del políticament correcte –aquella que els permet ser alhora demòcrates i opressors de pobles, tant com progressistes i escanya-pobres. Ho va dir Montilla a en ZP quan representava aquell gac de la defensa de l’Estatut, ho han repetit mil altaveus que el nostre estimat govern regional té instal·lats aquí i allà. Es va tornar a sentir, entre altres barbaritats, en motiu de la consulta d’Arenys. Es podria aplicar perfectament a l’estima que la ciutadania mostra cap a les institucions europees, amb un parlament que no pinta res enfront els poders del gran capital. I cada cop que ho sento m’agafen ganes de sortir al carrer a cridar: visca el risc de desafecció, visca el risc de desafecció! On cal signar? Jo em desafecto d’Espanya, em desafecto de la classe política, em desafecto dels sindicats venuts majoritaris, em desafecto de les vostres progressistes lleis xenòfobes que segresten la llibertat de moviment de les persones mentre consagren la lliure circul·lació de mercaderies i capitals, em desafecto de les guerres absurdes, em desafecto de la misogínia que encara envolta les relacions socials, em desafecto dels atacs del higienisme contra les persones pobres i les excloses del segle XXI disfressat en ordenances de civisme, em desafecto de la premsa groga i espanyolista, em desafecto de la militància estètica que sovint intenta prendre el protagonisme a les persones que lliuren el combat per les idees i construeixen realitats, em desafecto dels qui no em deixeu desafectar. Ens desafectem totes plegades?kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-47104399577492157242009-09-16T10:35:00.007+02:002009-09-17T11:21:06.255+02:00ESBALOT AL GALLINER<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEigOpzfqGoog4WNNPojgRiqqZuWni-PfhkLPmTxchL4pMHJZQ1Yyz1OU8Y_aFfShULCejEX4ou8DvpiSSZ4Z-zFygncAhYzYDYzIoVmcOLMorEUt9w-vGJHp5eD3PJ1acHmdUxbGMosLSlT/s1600-h/gallinamirona1.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 240px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEigOpzfqGoog4WNNPojgRiqqZuWni-PfhkLPmTxchL4pMHJZQ1Yyz1OU8Y_aFfShULCejEX4ou8DvpiSSZ4Z-zFygncAhYzYDYzIoVmcOLMorEUt9w-vGJHp5eD3PJ1acHmdUxbGMosLSlT/s400/gallinamirona1.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5381982372566618418" /></a><br />Són dies de ressaca mediàtica post consulta d’Arenys de Munt. Arreu del país, en els bars, les escoles, la feina, els mercats.. tothom parla –miracle increïble- de participació, democràcia, legitimitat i independència. I el mai vist: per primer cop a la nostra història, l’independentisme apareix en els mitjans de masses catalans com una opció possible i respectable. El català caganer i caganera, estimat espècimen, sembla haver trobat en les consultes populars no vinculants –sí però no- una via prou assenyada amb què rebel·lar-se sense sentir aquella remor interna que tot bon aborigen de la nostra terra pateix quan deixa d’obeir la veu del seu amo. Aravind Adiga identifica el mateix fenòmen en la seva darrera novel·la, Tigre Blanc, on el protagonista i membre d’una casta inferior, Balram, assenyala que no són els amos els qui obliguen els servents a romandre engabiats, sinó que és la seva pròpia gent –la que anomena el galliner- la que impedeix que ningú gosi escapar d’una situació atàvica d’injustícia. A casa nostra portem tres cents segles d’aquest engabiament voluntari, culminats –ja en democràcia- per l’aportació dels Països Catalans de més del 31% al PIB espanyol a canvi d’una manca endèmica d’infraestructures i d’un menyspreu per la llengua i cultura pròpies elevat a la categoria de norma. L’experiència arenyenca ha fet obrir els ulls a gran part d’un país emporugit per no ocasionar cap trencadissa a casa de l’amo, perquè hem trobat una via pacífica, simple i clara de fer dir no a la gallineta sense demanar perdó i al marge de la descastada classe política catalana. Una fórmula democràticament impecable que permet passar de la derrota permanent a la victòria moral sense haver d’entomar la batalla real, la que acaba només quan es posen rotring i compàs damunt del mapa. Però una eina, al cap i a la fi, que està posant tothom al seu lloc: al PSC-PP-C’s al costat de la Falange per la unitat territorial espanyola i en contra de la participació democràtica, a IC-V a instal·lar-se en el conformisme autonomista, a CIU-ERC a remolc de la societat civil catalana i a la CUP en el si d’aquesta. Ara cal estendre-la arreu dels Països Catalans i sobretot sense aturar-se, ni un sol moment, a considerar que hi diu Espanya perquè aquesta nova perspectiva, en clau únicament catalana, és la que obre el pany del galliner.kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-37869190183561409102009-07-31T13:37:00.002+02:002009-07-31T13:44:11.972+02:00DONES-RECIPIENT DE FETUS AMB DRETS<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEho6Dd9251rCwJ4in5xvF3K23UbTnB7VvnB-ySiymnBe1S484g5T4kRm9K6rpYrGM47WJt-Yw9Z_DO6twuRb_AMz_R_632Hv-SQkrZwxLzOLa7Jnhpw3ekKs7MZJMGre6DK6pAQ2QETPARz/s1600-h/img_5686_2_llibertat_nom_dona.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEho6Dd9251rCwJ4in5xvF3K23UbTnB7VvnB-ySiymnBe1S484g5T4kRm9K6rpYrGM47WJt-Yw9Z_DO6twuRb_AMz_R_632Hv-SQkrZwxLzOLa7Jnhpw3ekKs7MZJMGre6DK6pAQ2QETPARz/s400/img_5686_2_llibertat_nom_dona.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5364588623885871650" /></a><br />Costa de creure que el debat ètic sobre l’avortament no sigui ja un debat superat, si més no, entre la gent que compartim una certa cultura d’esquerres, un pòsit que ens ha anat quedant després d’anys de lluita feminista.<br /><br />No es que prefereixi tancar files, censurar tota veu discordant, ni que tots els nostres mitjans hagin de fer gala d’un radicalisme estètic en pro d’una postura perquè s’entengui que és la correcta. Però allò que, al meu parer, ens podem estalviar totes plegades és donar passes enrere per a discutir els drets més elementals com si acabéssim de sortir de la caverna. I aquestes reculades han arribat, amb l’excusa de la reforma legal de l’avortament, en forma de debats televisius, articles de premsa i fòrums en la xarxa que ens han fet escoltar, fins i tot a la columna de La Directa, piles de respostes disfressades de preguntes. <br /><br />Ara bé, no he sabut trobar ni una sola d’aquestes opinions que qüestionen el dret de les dones a decidir en boca de cap articulista dona, sinó d’homes que parlen de les afectades amb expressions com “gent que aborta”.. com si la gestació d’una criatura humana no es donés exclusivament dins el cos de les dones. I aquí rau la qüestió. De nou, i ja van milions d’anys, es confonen sexualitat i reproducció. Fins quan caldrà repetir que les dones tenim dret al sexe pel sexe? Fins quan dir que quedar-se embarassada i esperar una criatura són coses diferents que poden ser contradictòries? Sembla que, en algun raconet de l’inconscient de moltes generacions, rebrota una ensenyança –apresa a base d’anys de governs, religions i règims que han empresonat, estereotipat i castrat les llibertats sexuals de milions de persones- que ens imposa una llei moral inquebrantable, segons la qual cal castigar-se a una mateixa per haver pres decisions “errònies” en el moment de fer sexe i, si una dona (ningú assenyala l’home) no ha pres mesures anticonceptives i s’ha quedat en estat, el que ha de fer és seguir endavant amb la gestació fins al naixement d’un fill o filla. Tota decisió que no sigui aquesta pot ser titllada d’infantil, immoral, incoherent, frívola o contrària a la vida humana. <br /><br />Tots aquests que us preocupeu tant pels drets de la “vida prenatal” –a la que el propi Constitucional nega la condició de persona- potser oblideu que la dona sí és una vida humana plena, subjecte de drets i digna de protecció, i que res ni ningú no la pot obligar ni a concebre ni a gestar ni a donar llum criatures i que en aquest procés també hi ha intervingut un home a qui ningú fa aquest judici de moralitat. <br /><br />Estimats companys que tants dubtes us genera el dret a l’avortament, si creieu que les dones hem de restar sotmeses als presumptes drets d’un projecte fetal és que ens atribuïu menys drets que al linx dels capellans. Fora de sarcasmes, us he d’agrair, si més no, la sinceritat però us la demano no sols a l’hora d’escriure sinó, també, per a la reflexió sincera i parant atenció a una pregunta: en quin moment la dona esdevindrà una persona autònoma amb dret a decidir sense dependències ni tuteles?kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-69675850258157937802009-07-23T11:32:00.005+02:002009-07-23T17:00:45.264+02:00VELES E VENTS<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEix9jMM00xec2Yka-bRa-g_mJGK4r9eiu8wD3HlEgVcLNZPTdNH0yzqRzpLfCrnuhLwuWOXfq4sctbEUTe25WT-kQPN-5JULp6PId9nkZM8eot-IjB6woEXpHMDVdHUS9hrunOINYRzicXX/s1600-h/20090128-sortida%2520sol.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 370px; height: 278px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEix9jMM00xec2Yka-bRa-g_mJGK4r9eiu8wD3HlEgVcLNZPTdNH0yzqRzpLfCrnuhLwuWOXfq4sctbEUTe25WT-kQPN-5JULp6PId9nkZM8eot-IjB6woEXpHMDVdHUS9hrunOINYRzicXX/s400/20090128-sortida%2520sol.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5361586889754291474" /></a><br />Recentment amb una companya advocada hem patit una derrota moral en el cas d’una casa okupada. No es tracta de cap sentència condemnatòria, el que ens ha derrotat ha estat l’actitud de renúncia de les encausades que, de moment, tampoc no és que les hagi dut a bon port i que ens ha fet deixar la defensa –o seguint amb el símil mariner- abandonar el vaixell en ple naufragi. Per sort d’exemples de resistència de cases i centres socials okupats a Ponent no ens en falten. Sense anar més lluny, el 24 de juliol complim tres anys del desallotjament de La Gàbia en un terreny municipal que ara resta erm i sense usos socials perquè l’arrogància del tripartit lleidatà, aleshores governant, no es va satisfer amb desallotjar la casa sinó que va haver d’enderrocar-la i arrasar tots els seus arbres i l’hort col•lectiu, sense evitar amb això noves okupacions d’altres CSOs que encara aguanten. El fenomen de l’okupació segueix ben viu arreu després de tants anys de victòries, derrotes, esperances i desencisos, en un context socioeconòmic actual que el legitima, fomenta i justifica més que mai. Tanmateix, ha de conviure amb alguns casos residuals que responen més a opcions personals de rebel•lia generacional o recerca identitària que no pas a una acció política col•lectiva o a un modus vivendi alternatiu, el que es pot traduir en una manca de coherència quan la repressió arriba. La conclusió, malgrat tot, no deixa de ser positiva perquè sembla indicar-nos que hem aconseguit popularitzar aquesta acció directa antiespeculativa, estendre-la a més segments socials que se l’han fet seva amb un efecte evident de conscienciació sobre la resta de la població, que ha vist posar cara i ulls ben propers al que abans era un subjecte indeterminat i llunyà, el “col•lectiu okupa”. La classe mitjana del civisme de multa i barró que ahir tant el criminalitzava, avui ho ha de dir amb la boca petita perquè el fill del veí o la neboda del cap hi poden estar fins al coll. Preuades naus pirates segueixen alçant la bandera negra i ja no es veuen restes del naufragi, a l’horitzó surt el sol.kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-66984471263753167142009-07-20T09:17:00.006+02:002009-07-20T09:58:20.916+02:00Intocables<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRKU0aAq4YGZUIQ8SYrtH4ZKdZVaAOQakrYoMiavu3z8f-oKBJ_tq2Qr1NXiDNc6oqE5gYs3jz43r2JZHuLqw86yRV6kUBMtBxDTzOtlBC6ZYVJqounhO4f5u5N71HUlb6ediEoQ0iwKKu/s1600-h/2006011915574651_500.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 261px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRKU0aAq4YGZUIQ8SYrtH4ZKdZVaAOQakrYoMiavu3z8f-oKBJ_tq2Qr1NXiDNc6oqE5gYs3jz43r2JZHuLqw86yRV6kUBMtBxDTzOtlBC6ZYVJqounhO4f5u5N71HUlb6ediEoQ0iwKKu/s400/2006011915574651_500.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5360448575543359890" /></a><br />En Juan Antonio viu en un barri perifèric qualsevol de l'àrea metropolitana. La seva és una biografia clàssica en aquests barris, digna i desafortunada al mateix temps. Un barri sense recursos ni oportunitats, menystingut política i socialment on, per no haver-hi, no hi ha ni ascensor, ni social ni mecànic, i on ningú vol entrar-hi i la majoria sortir-ne (...). Avorrit d'estar avorrit, desganat i sense massa cosa a fer -està a l'atur i el pensa aprofitar fins que pugui- en Juan Antonio el trobem a la barra del bar de sempre, mirant l'enterrament de Vicenç Ferrer per la tele. La veu en off relata que el cooperant pragmàtic va dedicar tota la seva vida als "intocables", un grup social que a l'Índia està absolutament discriminat i condemnat a la misèria més reconsagrada per haver nascut on no tocava, que ja és mala llet (...). En Juan Antonio es gira cap al cambrer, que també es mirava la notícia, i li diu amb posat indignat: "Has vist? Què fort que encara passin coses així en ple segle XXI!"<br /><br />Genial Ricard. Llegiu el text sencer a: la columna de Ricard Vilaregut a La Directa 147 de 15.07.09.kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-61259909022776512482009-07-13T10:51:00.011+02:002009-07-16T10:10:27.292+02:00trenta cinc i seguim<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6vgTp8OCIIJrksrFz_fGQxJXZTcq1nY3E5ajwjKiMSdVHuv6yFaN1sQf0hpUmr-z34ZEFvzE0GkzHP5NSdsu3_XJs8bzGp0qwvx5lHBhNj6z8R_-7FfXO1ytYkLZxSoi0QwZjSVc0XbTi/s1600-h/untitled.bmp"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 300px; height: 309px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6vgTp8OCIIJrksrFz_fGQxJXZTcq1nY3E5ajwjKiMSdVHuv6yFaN1sQf0hpUmr-z34ZEFvzE0GkzHP5NSdsu3_XJs8bzGp0qwvx5lHBhNj6z8R_-7FfXO1ytYkLZxSoi0QwZjSVc0XbTi/s400/untitled.bmp" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5357871911116625698" /></a><br />07.45h (in person).- MMMMMMMMMuà! Felicitats! (i tot seguit ruta de regals genial). P.<br /><br />08.47h (sms).- Feliicitats mare S.! M.<br /><br />09.17h (sms).- Per molts anys!!! Disfruta del dia k ja sakava l'adolescencia. ptnets. H.<br /><br />09.55h (tel.).- Moltes felicitats!! La B. bé? Què fareu avui? M.<br /><br />10.11h (tel.).- Felic any nou! Ja se qe fent un any més i am el nou estatut no li pots demanar gaire més a la vida xo si em convides a un beure potser cau qelcom... R.<br /><br />11.17h (tel.).- Per molts anys xata! Quin dia dinem? La nena bé? P.<br /><br />13.11h (missatge de veu).- Soy la iaia, felicidades, un besito.<br /><br />17.07h (tel.).- Hola, et trucava per felicitar-te! Treballes per la tarda ara a l'estiu?! D.<br /><br />18.30h (in person).- Mole pilititat mole pilititat, maretter, mole pilititat! B.<br /><br />20.00h (tel.).- Felicitats! Què t'han regalat? Que ho passis molt bé. M.<br /><br />21.30h (tel.).- Ei, felicitats, hauries de ser aquí, ara sortim d'una cala petita que hem descobert i anem a sopar a un restaurant que té molt bona pinta. G. / Holee, al pobre O. li ha picat un mosquit a l'ull.. però seguim a la cerca i captura, a veure si vens l'estiu que ve. A.<br /><br />21.50h (tel.).- Holee, moltes felicitats! Què t'ha regalat aquest descastat? Molt bé! E.<br /><br />22h (tel.).- Patria o muerte.. compañera. JM. / Muchas felicidades. Ya yo me lo apunto pa' que no se me pase el año que viene. Un besito. E.<br /><br />23.30h (ohhhhh).- I finalment, quan ja no ho esperava, el teu pastís amb espelmes!!! sense paraules.kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-76073530948998263822009-07-10T14:18:00.006+02:002009-07-10T14:32:57.208+02:00nuesa<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiLh5HbwtZYmHlIC61BwKpCq8PJ900Li9cpqvfxD69lYo4z5s7lm9YDCMXbpjJeMMMV-GhFOn1Ye6hueke_lv6tGBlqf4kSgRs2ZmF3ANhNTFHdReGcYW5aZZMiI6zxX3g89nhqQBz39VNb/s1600-h/EL%2520COR%2520AL%2520DESCOBERT.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5356808474952057906" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 304px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiLh5HbwtZYmHlIC61BwKpCq8PJ900Li9cpqvfxD69lYo4z5s7lm9YDCMXbpjJeMMMV-GhFOn1Ye6hueke_lv6tGBlqf4kSgRs2ZmF3ANhNTFHdReGcYW5aZZMiI6zxX3g89nhqQBz39VNb/s400/EL%2520COR%2520AL%2520DESCOBERT.jpg" border="0" /></a><br /><div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhmML5P8C627C16T6bF_6ZTgLTGHuAOwgakYqDf8gqvfov7cgIaAhbMA9sQo94n3mT_Mb8HljVCY6PYMyijcTH0ElQUUZ_M-11iqjhl3RbZQmcKY7R-0qmTfMH6t9AboJv4MicYSw-xVGjG/s1600-h/EL%2520COR%2520AL%2520DESCOBERT.jpg"></a>En només tres dies he estat descoberta pels meus a la xarxa.. 3, 2, 1. Es veu que això d'internet no era garantia d'anonimat i que això del bloc no era més que un altre subproducte de la falsa modèstia humana.. però -no ho digueu a ningú- faré veure que no em dono per al·ludida i seguiré a lo meu, que al cap i a la fi la infantil resistència a tenir mòbil se'm va passar.. tenint-ne, i qualsevol acte d'escriure, cerca ser llegit en algun moment i per algú per anònim que sigui.</div>kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5561687330161242461.post-35872659863954901302009-07-07T17:16:00.013+02:002009-07-09T11:30:42.776+02:00potser l'anonimat del grup<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg101M8wApsY0ogzWxdJKI589DJyejxPtbAK0HgrXYQkZgU9LxmT4lmJbHE1aTvZ7fsooWrKABlqLZQrwFWEvTvXehn-ZG83iFoSNC8DzxKY31SAXyS1alrMxM1fBbVp2TIc_Rn4HXX4mlc/s1600-h/punta.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5355998701541149474" style="FLOAT: right; MARGIN: 0px 0px 10px 10px; WIDTH: 114px; CURSOR: hand; HEIGHT: 114px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg101M8wApsY0ogzWxdJKI589DJyejxPtbAK0HgrXYQkZgU9LxmT4lmJbHE1aTvZ7fsooWrKABlqLZQrwFWEvTvXehn-ZG83iFoSNC8DzxKY31SAXyS1alrMxM1fBbVp2TIc_Rn4HXX4mlc/s400/punta.jpg" border="0" /></a>Potser l'anonimat del grup, la seguretat de no haver de respondre preguntes, tan sols llençar-ne al buit de la xarxa.. esperant no trobar algú a l'altre costat que m'incomodi amb paràmetres de correcció ideològica, estilística, literària, estètica diguem-ne correctes. Potser per això i perquè en rostres propers he vist il·lusió amb el fenomen, però sobretot perquè no vull tenir gos ni fer punta de coixí ni cuidar bonsais silenciosos, per tot això -i encara no sé per a dir què exactament- aquest bloc.kirahttp://www.blogger.com/profile/02640960071314235653noreply@blogger.com0