blau d'atzar

PERQUÈ FACI CAMÍ, JUNTEU-VOS!

2011-06-17T10:31:00.007+02:00

Plaça Tahrir, places d’Islàndia, Plaça Catalunya, Puerta del Sol, plaça Ricard Vinyes o tantes altres: no importa on. Persones grans, joves, aturades, treballadores, pensionistes o clandestines, bregades en mil organitzacions o absolutament novelles: no importa qui. Dèficit democràtic, retallades de drets i llibertats, retrocés social: importa perquè. Recuperar l’espai públic per prendre-hi la paraula que faci callar un llarg i gris monòleg capitalista: importa com. I ara, després de la marea popular d’indignació omplint les places, ve la ressaca: esbrinar si les persones indignades, tant les que portem anys indignant-nos com les que tot de sobte han esclatat, serem capaces de teixir juntes quelcom de perdurable. Apunta Oriol Sorolla en el seu magnífic article “Banys de realitat a les places” –tot un regal de lectura obligatòria- que l’esquerra sòlida hem de saber prendre nota d’aquest moviment líquid i aprofitar l’oportunitat per reflexionar sobre les nostres mancances i prejudicis, però sobretot definir nous marcs d’actuació en que incloure les persones indignades que no havíem pogut o sabut integrar en els nostres espais quotidians de lluita i amb qui retrobar l’entusiasme. Certament a les que portem anys fent feina de formiga no ens ha resultat fàcil reconèixer les virtuts d’un moviment mediàtic que sembla nascut del no res i al mateix temps sembla un tot. En el meu cas –a banda d’ajudar en temes legals arran del desallotjament- he d’admetre que no m’he decidit a posar-m’hi fins que l’acampada a Lleida ha aixecat la paradeta i ha començat la revolta de veritat, la que pretén mobilitzar els barris. Fins ara us he observat, us he aplaudit, m’hi he solidaritzat, però és ara que us escolto. Parlem clar: encara que tot quedi en un esclat estètic a les places sempre haurà valgut la pena, els nostres s’hi han deixat la pell per molt menys... Però i si, de debò, hem plantat la llavor de la revolta? Cal que el dubte no ens paralitzi i ens hi sumem, cal que fem cas de les nostres arrels escrites per Salvat-Papasseit, cantades per l’Ovidi: perquè faci camí, junteu-vos!

(Publicat a la Directa. Foto de l'assemblea de barri de Cappont de Lleida donant suport a la mobilització del personal sanitari del seu CAP)

CONTE PER ABANS DE NÈIXER (II)

2010-08-11T23:26:00.008+02:00

Hi havia una vegada un nen que, com molts, ja tenia nom abans de néixer però el nen del nostre conte volia saber perquè havia de dur aquell nom i no d’altre, i des de la panxa estant, va decidir exigir explicacions a la seva mare i el seu pare, qui li varen contar aquesta història, no fos cas que no volgués venir a aquest món. La història real d’un poble esporuguit a força d’entomar derrotes, una de les més sagnants a mans del feixisme, que va silenciar una llengua, va anorrear una cultura i va llençar per terra el somni llibertador d’una societat que, per primer cop, podia progressar deixant enrera la ignorància, la misèria i l’explotació de l’home per l’home. Tant gran era el somni d’aquells homes i dones, que per intentar ofegar-lo es varen crear camps de concentració on exterminar la diferència i els més valents i valentes dels combatents. I vet aquí que en un d’aquests terribles camps hi va anar a parar un noi d’El Vilosell de vint-i-set anys que, junt a d’altres companys comunistes, es va prometre a si mateix que si sobrevivia a aquell infern i tenia descendència, a la primera filla que tingués li posarien de nom Llibertat i al primer fill Llibert. El jove de Les Garrigues va sortir d’aquell forat quan els aliats van alliberar el camp i va anar a trobar-se amb la seva valenta companya, qui va caminar hores i hores per creuar la frontera de forma clandestina. La mateixa nit del seu retrobament, després de vuit anys de separació, varen engendrar el seu fill Llibert. Aquell nen que va créixer en un país estranger perquè el seu estava ocupat, va dur per sempre més aquell nom com un símbol i al mateix temps com una gran responsabilitat, sense sospitar mai que, a l’altra banda dels Pirineus, naixeria de nou la llavor d’aquells herois i heroïnes. Diverses generacions aprendrien del seu exemple combatent i no baixarien el cap davant la ignomínia d’altres monstres que seguien silenciant aquell poble, des d’un sistema que seguia vetllant per concentrar la riquesa en unes poques mans, fins a uns tribunals injustos que insultaven la memòria i la dignitat d’una gent que començava a albirar un altre destí menys servil. I vet aquí perquè sempre cal un Llibert més en aquest món i vet aquí el teu nom, fill.

(Publicat a La Directa. A la foto es veu, sota del retrat de Stalin, al garriguenc Joan Tarragó en una reunió dins el camp de Mauthausen alliberat qui seria pare del Llibert Tarragó, periodista, editor i escriptor nord català, ara ja un amic a qui va dedicada, també, aquesta columna).

ALLÒ QUE S'AMAGA SOTA DEL BURCA

2010-06-25T12:49:00.005+02:00

Lleida ha estat ciutat pionera en encetar un debat estèril com pocs, el del burca, en un context social en què ningú no qüestionava la laïcitat de les institucions i en plena crisi que demandava centrar-se en qüestions força més imperioses.

L’origen de la polèmica cal situar-lo, per tant, ben allunyat de les quatre desgraciades que viuen sota el vel integral i buscar-lo en un socialisme desnaturalitzat a força de competir amb el discurs de la dreta, socialment moderat i econòmicament liberal, que els porta a voler aparèixer davant l’opinió pública com a gent d’ordre. Un discurs que els dóna molt de rèdit electoral i que no posaran en risc amb cap mostra de feblesa davant la inseguretat generada en l’imaginari social amb les darreres onades migratòries. Vet aquí el perquè un paer socialista es plega a una moció de la dreta i encapçala la darrera defensa d’Occident encara que sigui a costa de fer el ridícul, contradir el seu partit o atiar focs sense importar-los l’augment de la islamofòbia ni d’un retroalimentat fonamentalisme. El fet que ara sigui el PP i PxC els més ferms seguidors de la doctrina Ros envers el burca, posa en evidència de què estem parlant exactament.

La moció lleidatana que s’està estenent com una taca d’oli, però, no passa de prohibir entrar amb la cara tapada en dependències municipals per raons de seguretat. Així doncs, el motorista del MRW és tant subjecte de sanció com la dona del nicab i això suposa zero mesures socials per eradicar realment l’ús del vel integral. L’oposició de formacions com la CUP a la prohibició ve fonamentada, en conseqüència, perquè malgrat considerar desitjable eradicar l’ús voluntari d’aquesta peça (per a l’involuntari ja existeix un codi penal que castiga el delicte de coaccions i vexacions injustes, així com diferents delictes que conformen la violència domèstica), no es pot tractar la víctima d’una situació injusta com la culpable de la mateixa ni convertir un problema social en una qüestió d’ordre policial, que és exactament el que proposa aquesta moció al vetar l’entrada d’aquestes dones en determinats espais i enviar-los-hi la guàrdia urbana per multar-les. Això és un tracte igualitari i garantista dels drets de les dones?

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ja ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre aquesta matèria. En el cas Leyla Sahin contra Turquia, l’any 2004, aprova la ingerència de l’Estat amb la prohibició del vel només quan s’està produint una pressió social de tal magnitud que, com succeïa en la universitat turca a la que assistia Sahin, les universitàries que no duien vel eren coaccionades per un altre grup d’alumnes, davant el qual la Universitat va intervenir prohibint tot símbol religiós, doncs de no ingerir en el dret a la pròpia imatge de les dones que portaven voluntàriament el vel, hagués quedat desprotegida la llibertat d’elecció de les que no en volien dur. Només en aquest context s’ imposa com a única solució la prohibició dels símbols religiosos, una laïcitat que ve obligada pel propi dret a la llibertat religiosa, doncs aquest passa tant per garantir el dret de culte com la pràctica de l’agnosticisme i l’ateisme. Al contrari, quan no existeix un context social que coarta la nostra llibertat s’imposa la no prohibició. Curiosament, a casa nostra, els principals defensors de la prohibició dels vels –tant el burca i el nicab com el shador que deixa la cara al descobert- no són precisament els defensors de la laïcitat sinó els de l’Europa cristiana on es permet, com passa en dues escoles lleidatanes, la segregació per sexes en les aules, quelcom absolutament discriminatori, que vulnera drets constitucionals i que afecta a un nombre de nens i nenes molt superior a les quatre del burca.

Per tot això i per manca de competència, la moció de la Paeria acudeix a raons de seguretat, fugint de donar resposta als problemes socials i imposant ordre públic a cop de multa, demostrant que el subjecte de la mesura no era la dona del burca sinó un electorat que espera fermesa amb l’esglaó més dèbil de la societat mentre tolera tebiesa amb els veritables enemics d’allò públic: la banca, l’especulador, l’empresariat explotador i el frau fiscal.

SI TU L’ESTIRES FORT PER AQUÍ..

2010-05-20T11:28:00.006+02:00

Els defensors del civisme de saló (de plens) aquests dies a Lleida remuguen en veu baixa perquè hem aconseguit tombar alguns preceptes de la seva flamant ordenança, després de tres anys d’al·legacions, protestes i un judici davant el Tribunal Superior de Justícia que ha acabat en sentència parcialment estimatòria. És clar que per a la CUP de Lleida –i per a l’entitat que ens ha acompanyat en aquest viatge, l’Associació Catalana de Defensa dels Drets Humans- això suposa una victòria parcial, doncs seguim apostant per la derogació total del text, però avui estem de celebració i des d’aquestes línies voldria fer-la extensiva a tota la gent que, amb petits passos, tal vegada no hagi sabut veure que obria una escletxa en el sistema i que, en tot cas, el camí recorregut havia valgut la pena. Sense caure en el cofoisme, també hem de saber valorar la nostra capacitat de reacció i mobilització perquè ningú ho farà per nosaltres. Cal agrair el gra de sorra de tota la gent que s’ha oposat a aquesta cultura cívica que pretén solucionar els problemes socials a cop de multa. Cal donar les gràcies a la María, la Tania, la Margarita i totes les companyes que han donat la cara per defensar els seus drets com a treballadores sexuals, en el seu ple coneixement que res les estigmatitza més que l’ordenança i la seva concepció com una qüestió d’ordre públic. Cal celebrar la pròpia existència de plataformes des de Badalona a Sant Cugat, passant per Berga o Barcelona, arreu del país s’han alçat veus crítiques amb uns models de ciutats autoritàries i criminalitzadores de conductes ciutadanes tan pacífiques com estendre la roba o fer vida en els espais comunitaris. Gràcies també al treball d’associacions de juristes, comissions d’advocades o l’Observatori del Sistema Penal. Sense aquesta aposta col·lectiva per les garanties dels drets i llibertats públiques, doneu per assentat que avui podríem estar molt pitjor. I seguim atents, aquells que han volgut convertir la ciutadania en silenciosos pagadors d’impostos que reciclen la brossa dins l’horari, demà ens voldran fer baixar un esglaó més amb noves mesures violadores de drets per estigmatitzar la diferència, anul·lar el pensament crític i amagar la pobresa que embruta els seus carrers d’anunci de telefonia mòbil.

(Publicat a La Directa /imatge Món Mort a Amsterdam)

CONSULTA POPULAR SOBRE LA INDEPENDÈNCIA: GRÀCIES MÀRIUS TORRES.

2010-04-27T18:36:00.003+02:00

Publicat a www.lleida.cup.cat

Des de la CUP volem felicitar a tots els voluntaris i voluntàries que varen participar de la jornada d’ahir per a fer possible la consulta popular sobre la independència a Lleida.

Més enllà de percentatges i índexs de participació, que òbviament haguéssim volgut els més alts, allò que restarà realment serà el moviment ciutadà generat des de i per la societat civil lleidatana per mostrar de forma clara i directa la nostra preocupació per la situació que viu el país; atrapat entre la manca d’alternatives que li ofereix la classe política -més ocupada en guanyar unes eleccions que en defensar de forma transversal i desinteressada la nostra sobirania- i la manca de futur dins d’una constitució i un Estat que no respecten la nostra capacitat per decidir en llibertat.

Més de dos cents voluntaris i voluntàries han treballat a Lleida, colze a colze, amb una mirada no partidista sinó amb un sentit col•lectiu i un objectiu comú de donar veu a gairebé deu mil lleidatans i lleidatanes, i ho han fet demostrant als partits polítics tradicionals que cal estar per sobre de sigles per defensar la dignitat nacional i, ho han hagut de fer, també malauradament, al marge de un Ajuntament que no ha sabut estar a l’alçada democràtica de la ciutadania a la que ha de servir.

Aquest moviment ciutadà sense precedents es pot considerar ja un triomf de la societat civil lleidatana i una demostració que a Lleida és molta la gent implicada en el camí cap a la llibertat del nostre poble, una llavor que de ben segur ens ha d'aportar fruits en un futur i que ens deixa un valuós llegat: una xarxa de voluntaris i voluntàries que han tingut l'oportunitat de treballar plegats per apropar-nos a aquella ciutat d'ideals que descrivia Màrius Torres, com la millor manera, la més genuïna, de celebrar-ne el seu centenari.

Gràcies voluntaris i voluntàries, gràcies Màrius Torres.

TEMPS SERIOSOS, GENT DIFÍCIL

2010-03-30T10:09:00.005+02:00

Sempre sorprèn topar de cara amb persones que ocupen llocs de responsabilitat sense estar capacitades, ni molt ni poc, per exercir-los. No cal dir que això sols passa a l’administració pública, la nostra, la de totes, encara que per a aquesta gent sigui la seva, la del seu partit o menys que això, la de la seva gent que no és ben bé el mateix i, si no, que els preguntin als que esperen o desesperen, carnet en mà, a la cua d’aquesta mena d’agència clandestina de col•locació. El més fotut és que, essent públic i manifest, si treus el tema allà on no toca –i a mi se’m va acudir de fer-ho en una tertúlia televisiva- de seguida se’t titllarà de demagoga, manipuladora i fins i tot d’antidemòcrata que aties el foc de la desafecció ciutadana. Però aquesta tendència a la incorporació d’estómacs agraïts a l’estructura institucional, mal que els pesi, és absolutament transversal a tots els partits que han governat i que governen aquest país perquè és intrínseca al seu sistema jeràrquic de cúpules dirigents que fan i desfan. Els d’ara, però, han tingut la desgràcia o la virtut de coincidir amb un cicle de crisi capitalista que ens ensenya les dents afilades de l’atur, l’endeutament familiar i la manca de benestar que aguditzen els contrastos. Temps difícils, sense dubte, per als que -segons l’eslògan del partit de govern- cal gent seriosa. El lema fa aigües quan passes llista en qualsevol administració i, entre la molta gent honesta i treballadora que ha opositat o s’ha guanyat el lloc a pols, sempre apareixen els innombrables (perquè no se’ls havia d’haver nomenat mai) que habiten en qualsevol de les escales i categories, inclosos és clar els càrrecs polítics, sense complir cap llindar mínim de competència. Ho vaig comprovar l’altre dia, mentre m’asseia davant per davant d’una regidora a qui havíem presentat mesures concretes d’acció municipal i acudia a un grotesc espectacle protagonitzat per un gerent (perquè es veu que la política és ja qüestió de millor o pitjor gerència) que, amb grans dots de ventríloc, parlava en nom de la regidora tot ignorant-la des del principi fins al final de la reunió. I amb raó, atès que la responsable de tota aquella regidoria es va limitar a esgrimir un somriure estàtic sense badar boca, mostrant una ignorància supina del tema que tractàvem. Aleshores vaig adonar-me perquè havia estat escollida per al càrrec, doncs facilitava les coses als gestors reals de la política seriosa. El que no podem entendre la resta que no seguim la seva lògica de partit. Nosaltres devem ser gent difícil, la que no convé tenir en llocs de responsabilitat, i menys en temps seriosos, un entrebanc salvable només si t’oblides de tota iniciativa, suggeriment de canvi o pensament autònom.

ZONA PREVENTIVA

2010-02-17T17:34:00.003+01:00

Llegia que a l’estat francès darrerament s’ha viscut una gran polèmica per la detenció preventiva d’una menor d’edat, de matinada mentre dormia a casa seva, que fou conduïda, en pijama, a la comissaria on va romandre hores engarjolada per acabar essent posada a disposició judicial, per la seva presumpta participació en una agressió a la sortida de l’escola. Una actuació perfectament evitable amb una simple citació a declarar directament al jutjat, amb la suficient antelació i amb totes les garanties de defensa. Aquí no estem pas lluny d’aquest panorama. La recent aprovada circular 1/2010 de la Comissaria d’Estrangeria i Fronteres també fa una interpretació lliure dels supòsits de la detenció cautelar i convida a totes les unitats policials a fer ús d’aquesta mesura, així com de tramitar expedients d’expulsió ràpida, per la via preferent, enfront de la tramitació d’un procediment ordinari que quedarà així com l’excepcional i minoritari, malgrat ser el genèric que hauria de seguir-se. L’advocacia ja s’ha expressat totalment en contra de la reforma de la que penja aquesta circular pel que té de criminalitzadora de les persones immigrades pel sol fet de no tenir els permisos en regla. Una infracció purament administrativa que no pot donar lloc a aquestes zones grises d’excepcionalitat en les garanties de defensa, els drets fonamentals i les llibertats. I atenció, aquest cop no sols les entitats en defensa dels drets humans, juristes i sindicats alternatius han donat la veu d’alarma, sinó que fins i tot dos sindicats policials han fet manifestos contraris a la famosa circular, perquè no volen assumir responsabilitats derivades de detencions cautelars que podrien ser declarades il•legals si es sotmeten a un zelós control jurisdiccional. Quan s’arriba al punt que són els cossos de seguretat de l’estat els qui denuncien que fan massa detencions indiscriminades i l’aparell polític d’interior segueix immutable, fent girar sense aturar-se totes les seves rodes i engranatges, potser és que ha arribat el moment de dir prou. Prou a aquesta feblesa social a l’hora de rebel•lar-se als controls de seguretat que ni els seus operaris no es creuen, sigui en un aeroport quan deixes que escanegin els teu fills, sigui en un carrer quan veus detenir una persona a qui s’han adreçat pel color de la seva pell, sigui a casa teva a les tantes de la matinada quan t’hauràs adonat que, aquelles normes que havies anat complint per la teua pròpia seguretat, s’han anat fent extensibles a tots els espais i a totes les persones. Literalment un dels manifestos policials diu això, llegir per a creure-ho: Queda algún espacio para la libertad en el equilibrio entre ésta y la seguridad? Torna Bertolt Brecht.

CONSULTES POPULARS: SÍ O SÍ

2010-01-29T16:12:00.002+01:00

En un recent article a la Directa se’ns alertava de la pregunta-trampa que amagarien les consultes envers la integració d’una Catalunya lliure dins la Unió Europea i s’hi apuntava la responsabilitat de les persones que, amb considerable esforç i paciència, les estan impulsant. No és l’únic comentari en aquesta línia, però potser sí el més amable i mancat de suspicàcies que qüestionin la fermesa ideològica de l’esquerra independentista. Volem el pa sencer, és clar que sí, independència i socialisme de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, i dubto que hi hagi algú més tip –literalment parlant- d’alimentar-se molla a molla durant tants anys, combatent la imposició espanyola tant com la frustració, per a un moviment socialista d’alliberament nacional, de conviure amb la indiferència, quan no l’adhesió, de la resta de l’esquerra a un Estat omnívor que ens va digerint com a poble. Que la Unió Europea és un altre depredador de pobles i de persones ho tenim ben present i per això lluitem en cada consulta per a que –com a Berga o a Torà- la pregunta digui el que ha de dir: que volem uns Països Catalans lliures en una Europa dels pobles i no dels capitals. Però la realitat s’imposa sense concessions. A la consulta de Lleida totes les organitzacions independentistes i d’esquerres hi hem bolcat temps i esforços i, malgrat tot, l’assemblea sobiranament ha decidit parlar de nació catalana i Unió Europea. Segurament si totes aquestes veus crítiques que s’alcen per advertir-nos dels perills intrínsecs de fer parlar el carrer, canviessin les tribunes d’opinió per la seva aportació directa, personal i pedagògica en aquests espais de decisió, seríem més a prop de la consulta que volem sobre un futur que intentem bastir des de la base. Dit ras i curt, veniu a les comissions, parleu amb la gent, discutim idees i guanyem realitats. I, si fet tot això, les assemblees decideixen una determinada pregunta que no ens satisfà ni de lluny, no renuncieu ni ens feu renunciar a la resposta: independència. Perquè essent poca cosa, serà molt més del que tenim ara: una comunitat autòmata (més que autònoma) dins una presó de pobles que es venta de presidir la Europa fortalesa que sacrifica la llibertat de les persones per garantir la dels capitals. Vindria al cas citar Salvador Seguí i la seva exposició sobre el poble com a centre de tota transformació, però fent-hi precisament honor, quedeu-vos amb un refrany que des del carrer ens diu: s’equivoca qui per por a poder fer-hi poc, no fa absolutament res.

PRECARIETAT A LA FEINA, FUTUR DE MISÈRIA!

2009-12-02T12:37:00.004+01:00

L’Assemblea de Joves de Lleida http://www.ajlleida.org/ ha iniciat la seva campanya contra la precarietat i la crisi que és el capitalisme, amb una acció de denúncia contra Telepizza, una de les empreses on més jovent treballa de manera precària. Des d'aquí us felicito per la iniciativa, cal agrair aquestes accions que assenyalen els culpables de les concretes condicions de treball dels joves i del conjunt de la classe treballadora. La campanya contrasta clamorosament amb les llastimoses quatre proclames llençades dilluns a Lleida per l'assemblea conjunta de ccoo-ugt, que a sobre va passar sense pena ni glòria, finalitzant amb una "representació de mani" fins a la seu de la coell per part de ccoo a soles, que no van ser ni capaços d'anar-hi plegats a fer el ridícul. Perquè cal ser molt hipòcrita o haver perdut el sentit del ridícul per anar a cridar contra la crisi, reivindicant un canvi de model, davant la seu de la patronal lleidatana i al mateix temps dur a les seves esquenes la signatura de tants convenis col·lectius de misèria, gràcies als quals avui telepizza o d'altres empreses de diferents sectors poden seguir estafant als treballadors i les traballadores, comprant-los-hi el seu temps de vida a canvi de precarietat. On eren aquests sindicats quan es sentenciava la crisi? On és la necessària autocrítica? Jo no els acuso pas de no haver fet res per aturar la crisi, jo els acuso directament d'haver col·laborat en causar-la! Perquè capitalisme és crisi, la duu intrínseca al seu cicle econòmic i més enllà dels excessos d'un sistema financer que campa lliure sense controls ni rigors de cap mena, és clar que les empreses no han trobat obstacles sinó mans amigues en aquests sindicats grocs a l'hora d'externalitzar part de la seva producció, a l'hora de privatitzar serveis públics, a l'hora de deslocalitzar-se, a l'hora de fixar dobles i triples escales salarials i un llarg etc. que han beneit amb els seus "acords" i els seus "convenis". I amb tot això ha augmentat l'atur i l'endeutament de les famílies, i ha baixat el consum i de nou menys producció, més atur.. en una roda difícil d'aturar però que té culpables. Un d'aquests es diu sindicalisme groc. Un altre empresariat precaritzador com el que avui assenyala l'Assemblea de Joves. Perquè cal dir les coses pel seu nom, capitalisme és crisi!

DONES DEL '36

2009-11-23T10:55:00.003+01:00

En les recents jornades de l’Associació de Juristes Demòcrates de Catalunya vàrem escoltar testimonis emocionats de dones represaliades pel feixisme, amb les que vàrem debatre, des de diferents àmbits disciplinars, el tractament institucional donat als crims de lesa humanitat de gènere, que són els comesos pel franquisme contra les dones roges per raó de la seva afecció política. La conclusió és contundent i típicament patriarcal: ni tan sols n’hi ha cap de tractament de la qüestió perquè, en la mal anomenada Llei de la Memòria Històrica, simplement no es contemplen aquests delictes. Ni la justícia espanyola, ni el govern de l’Estat, ni el Defensor del Pueblo, ni el Memorial Democràtic del tripartit. Ningú dóna passos contra la incertesa, la impunitat i l’oblit més enllà d’inaugurar la plaça Dones del ’36 o obrir línies d’ajut a projectes privats de recuperació de la memòria històrica. Les persones assistents a les jornades vàrem constatar l’existència de fins a deu tipus delictius contra les dones roges encara perseguibles: genocidi, desaparició forçosa de persones, detenció il·legal amb col·laboració d’ordres religiosos, tortura, violacions i abusos sexuals, infracció dels convenis de Ginebra i La Haia en el tracte a les dones combatents, infracció de les condicions d’empresonament de mares lactants i els seus nadons, infanticidi i segrest massiu de menors amb canvi d’identitat en adopcions il·legals per famílies feixistes. La impunitat dels culpables segueix maltractant avui aquestes dones, tant les que són vives –entre moltes, la companya Paquita Cruz, nena de les presons franquistes que hi va deixar la mare morta o l’escriptora i nena de l’exili Pepita León- com les que ja ens han deixat, i fins i tot les que ens en declarem hereves, desmemoriades totes per uns poders públics que han elevat la cobardia política a la categoria de norma. Però compte, la doctrina del Tribunal Europeu i de Nacions Unides, davant genocidis més recents com Svrenika o Txetxènia, obren la porta a una acció decidida per acabar amb la impunitat de la que, espero, en sentim aviat a parlar. No volem plaques de carrers, volem justícia que calmi, com escrivia Miguel Hernández en parlant de Rosario dinamitera, la desesperació de cristalls que habita, encara, dins el cor de les dones roges.

___

Alguns llibres:

- Les Dones del 36. Un silenci convertit en paraula. 1997-2006, de la ja dissolta Associació Dones del 36.
- Mujeres libres, de Marta Ackelsberg.
- Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil, de Mary Nash.
- Una mujer libre. Amparo Poch i Gascon, médica anarquista, d’Antonina Rodrigo.
- Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas, de Tomasa Cuevas.
- Nou dones i una guerra, d’Isabel Olesti.
- Nosotras que perdimos la paz, de Llum Quiñonero.
- Las presas políticas y sus hijos en las cárceles franquistas, de Ricard Vinyes.
- L’exili dels republicans. El somni derrotat, de Daniel Serra i Jaume Serra.
- El daño y la memoria. Las prisiones de Maria Salvo, de Ricard Vinyes.
- Retaguardia, d’Alfonso Domingo.
- Mujer y exilio, 1939. Antonina Rodrigo.

RISC DE DESAFECCIÓ

2009-10-22T17:26:00.006+02:00

Darrerament no faig més que sentir això del risc de desafecció amb què ens alerten diferents apòstols de la moderació dins del políticament correcte –aquella que els permet ser alhora demòcrates i opressors de pobles, tant com progressistes i escanya-pobres. Ho va dir Montilla a en ZP quan representava aquell gac de la defensa de l’Estatut, ho han repetit mil altaveus que el nostre estimat govern regional té instal·lats aquí i allà. Es va tornar a sentir, entre altres barbaritats, en motiu de la consulta d’Arenys. Es podria aplicar perfectament a l’estima que la ciutadania mostra cap a les institucions europees, amb un parlament que no pinta res enfront els poders del gran capital. I cada cop que ho sento m’agafen ganes de sortir al carrer a cridar: visca el risc de desafecció, visca el risc de desafecció! On cal signar? Jo em desafecto d’Espanya, em desafecto de la classe política, em desafecto dels sindicats venuts majoritaris, em desafecto de les vostres progressistes lleis xenòfobes que segresten la llibertat de moviment de les persones mentre consagren la lliure circul·lació de mercaderies i capitals, em desafecto de les guerres absurdes, em desafecto de la misogínia que encara envolta les relacions socials, em desafecto dels atacs del higienisme contra les persones pobres i les excloses del segle XXI disfressat en ordenances de civisme, em desafecto de la premsa groga i espanyolista, em desafecto de la militància estètica que sovint intenta prendre el protagonisme a les persones que lliuren el combat per les idees i construeixen realitats, em desafecto dels qui no em deixeu desafectar. Ens desafectem totes plegades?

ESBALOT AL GALLINER

2009-09-16T10:35:00.007+02:00

Són dies de ressaca mediàtica post consulta d’Arenys de Munt. Arreu del país, en els bars, les escoles, la feina, els mercats.. tothom parla –miracle increïble- de participació, democràcia, legitimitat i independència. I el mai vist: per primer cop a la nostra història, l’independentisme apareix en els mitjans de masses catalans com una opció possible i respectable. El català caganer i caganera, estimat espècimen, sembla haver trobat en les consultes populars no vinculants –sí però no- una via prou assenyada amb què rebel·lar-se sense sentir aquella remor interna que tot bon aborigen de la nostra terra pateix quan deixa d’obeir la veu del seu amo. Aravind Adiga identifica el mateix fenòmen en la seva darrera novel·la, Tigre Blanc, on el protagonista i membre d’una casta inferior, Balram, assenyala que no són els amos els qui obliguen els servents a romandre engabiats, sinó que és la seva pròpia gent –la que anomena el galliner- la que impedeix que ningú gosi escapar d’una situació atàvica d’injustícia. A casa nostra portem tres cents segles d’aquest engabiament voluntari, culminats –ja en democràcia- per l’aportació dels Països Catalans de més del 31% al PIB espanyol a canvi d’una manca endèmica d’infraestructures i d’un menyspreu per la llengua i cultura pròpies elevat a la categoria de norma. L’experiència arenyenca ha fet obrir els ulls a gran part d’un país emporugit per no ocasionar cap trencadissa a casa de l’amo, perquè hem trobat una via pacífica, simple i clara de fer dir no a la gallineta sense demanar perdó i al marge de la descastada classe política catalana. Una fórmula democràticament impecable que permet passar de la derrota permanent a la victòria moral sense haver d’entomar la batalla real, la que acaba només quan es posen rotring i compàs damunt del mapa. Però una eina, al cap i a la fi, que està posant tothom al seu lloc: al PSC-PP-C’s al costat de la Falange per la unitat territorial espanyola i en contra de la participació democràtica, a IC-V a instal·lar-se en el conformisme autonomista, a CIU-ERC a remolc de la societat civil catalana i a la CUP en el si d’aquesta. Ara cal estendre-la arreu dels Països Catalans i sobretot sense aturar-se, ni un sol moment, a considerar que hi diu Espanya perquè aquesta nova perspectiva, en clau únicament catalana, és la que obre el pany del galliner.

DONES-RECIPIENT DE FETUS AMB DRETS

2009-07-31T13:37:00.002+02:00

Costa de creure que el debat ètic sobre l’avortament no sigui ja un debat superat, si més no, entre la gent que compartim una certa cultura d’esquerres, un pòsit que ens ha anat quedant després d’anys de lluita feminista.

No es que prefereixi tancar files, censurar tota veu discordant, ni que tots els nostres mitjans hagin de fer gala d’un radicalisme estètic en pro d’una postura perquè s’entengui que és la correcta. Però allò que, al meu parer, ens podem estalviar totes plegades és donar passes enrere per a discutir els drets més elementals com si acabéssim de sortir de la caverna. I aquestes reculades han arribat, amb l’excusa de la reforma legal de l’avortament, en forma de debats televisius, articles de premsa i fòrums en la xarxa que ens han fet escoltar, fins i tot a la columna de La Directa, piles de respostes disfressades de preguntes.

Ara bé, no he sabut trobar ni una sola d’aquestes opinions que qüestionen el dret de les dones a decidir en boca de cap articulista dona, sinó d’homes que parlen de les afectades amb expressions com “gent que aborta”.. com si la gestació d’una criatura humana no es donés exclusivament dins el cos de les dones. I aquí rau la qüestió. De nou, i ja van milions d’anys, es confonen sexualitat i reproducció. Fins quan caldrà repetir que les dones tenim dret al sexe pel sexe? Fins quan dir que quedar-se embarassada i esperar una criatura són coses diferents que poden ser contradictòries? Sembla que, en algun raconet de l’inconscient de moltes generacions, rebrota una ensenyança –apresa a base d’anys de governs, religions i règims que han empresonat, estereotipat i castrat les llibertats sexuals de milions de persones- que ens imposa una llei moral inquebrantable, segons la qual cal castigar-se a una mateixa per haver pres decisions “errònies” en el moment de fer sexe i, si una dona (ningú assenyala l’home) no ha pres mesures anticonceptives i s’ha quedat en estat, el que ha de fer és seguir endavant amb la gestació fins al naixement d’un fill o filla. Tota decisió que no sigui aquesta pot ser titllada d’infantil, immoral, incoherent, frívola o contrària a la vida humana.

Tots aquests que us preocupeu tant pels drets de la “vida prenatal” –a la que el propi Constitucional nega la condició de persona- potser oblideu que la dona sí és una vida humana plena, subjecte de drets i digna de protecció, i que res ni ningú no la pot obligar ni a concebre ni a gestar ni a donar llum criatures i que en aquest procés també hi ha intervingut un home a qui ningú fa aquest judici de moralitat.

Estimats companys que tants dubtes us genera el dret a l’avortament, si creieu que les dones hem de restar sotmeses als presumptes drets d’un projecte fetal és que ens atribuïu menys drets que al linx dels capellans. Fora de sarcasmes, us he d’agrair, si més no, la sinceritat però us la demano no sols a l’hora d’escriure sinó, també, per a la reflexió sincera i parant atenció a una pregunta: en quin moment la dona esdevindrà una persona autònoma amb dret a decidir sense dependències ni tuteles?

VELES E VENTS

2009-07-23T11:32:00.005+02:00

Recentment amb una companya advocada hem patit una derrota moral en el cas d’una casa okupada. No es tracta de cap sentència condemnatòria, el que ens ha derrotat ha estat l’actitud de renúncia de les encausades que, de moment, tampoc no és que les hagi dut a bon port i que ens ha fet deixar la defensa –o seguint amb el símil mariner- abandonar el vaixell en ple naufragi. Per sort d’exemples de resistència de cases i centres socials okupats a Ponent no ens en falten. Sense anar més lluny, el 24 de juliol complim tres anys del desallotjament de La Gàbia en un terreny municipal que ara resta erm i sense usos socials perquè l’arrogància del tripartit lleidatà, aleshores governant, no es va satisfer amb desallotjar la casa sinó que va haver d’enderrocar-la i arrasar tots els seus arbres i l’hort col•lectiu, sense evitar amb això noves okupacions d’altres CSOs que encara aguanten. El fenomen de l’okupació segueix ben viu arreu després de tants anys de victòries, derrotes, esperances i desencisos, en un context socioeconòmic actual que el legitima, fomenta i justifica més que mai. Tanmateix, ha de conviure amb alguns casos residuals que responen més a opcions personals de rebel•lia generacional o recerca identitària que no pas a una acció política col•lectiva o a un modus vivendi alternatiu, el que es pot traduir en una manca de coherència quan la repressió arriba. La conclusió, malgrat tot, no deixa de ser positiva perquè sembla indicar-nos que hem aconseguit popularitzar aquesta acció directa antiespeculativa, estendre-la a més segments socials que se l’han fet seva amb un efecte evident de conscienciació sobre la resta de la població, que ha vist posar cara i ulls ben propers al que abans era un subjecte indeterminat i llunyà, el “col•lectiu okupa”. La classe mitjana del civisme de multa i barró que ahir tant el criminalitzava, avui ho ha de dir amb la boca petita perquè el fill del veí o la neboda del cap hi poden estar fins al coll. Preuades naus pirates segueixen alçant la bandera negra i ja no es veuen restes del naufragi, a l’horitzó surt el sol.

Intocables

2009-07-20T09:17:00.006+02:00

En Juan Antonio viu en un barri perifèric qualsevol de l'àrea metropolitana. La seva és una biografia clàssica en aquests barris, digna i desafortunada al mateix temps. Un barri sense recursos ni oportunitats, menystingut política i socialment on, per no haver-hi, no hi ha ni ascensor, ni social ni mecànic, i on ningú vol entrar-hi i la majoria sortir-ne (...). Avorrit d'estar avorrit, desganat i sense massa cosa a fer -està a l'atur i el pensa aprofitar fins que pugui- en Juan Antonio el trobem a la barra del bar de sempre, mirant l'enterrament de Vicenç Ferrer per la tele. La veu en off relata que el cooperant pragmàtic va dedicar tota la seva vida als "intocables", un grup social que a l'Índia està absolutament discriminat i condemnat a la misèria més reconsagrada per haver nascut on no tocava, que ja és mala llet (...). En Juan Antonio es gira cap al cambrer, que també es mirava la notícia, i li diu amb posat indignat: "Has vist? Què fort que encara passin coses així en ple segle XXI!"

Genial Ricard. Llegiu el text sencer a: la columna de Ricard Vilaregut a La Directa 147 de 15.07.09.

trenta cinc i seguim

2009-07-13T10:51:00.011+02:00

07.45h (in person).- MMMMMMMMMuà! Felicitats! (i tot seguit ruta de regals genial). P.

08.47h (sms).- Feliicitats mare S.! M.

09.17h (sms).- Per molts anys!!! Disfruta del dia k ja sakava l'adolescencia. ptnets. H.

09.55h (tel.).- Moltes felicitats!! La B. bé? Què fareu avui? M.

10.11h (tel.).- Felic any nou! Ja se qe fent un any més i am el nou estatut no li pots demanar gaire més a la vida xo si em convides a un beure potser cau qelcom... R.

11.17h (tel.).- Per molts anys xata! Quin dia dinem? La nena bé? P.

13.11h (missatge de veu).- Soy la iaia, felicidades, un besito.

17.07h (tel.).- Hola, et trucava per felicitar-te! Treballes per la tarda ara a l'estiu?! D.

18.30h (in person).- Mole pilititat mole pilititat, maretter, mole pilititat! B.

20.00h (tel.).- Felicitats! Què t'han regalat? Que ho passis molt bé. M.

21.30h (tel.).- Ei, felicitats, hauries de ser aquí, ara sortim d'una cala petita que hem descobert i anem a sopar a un restaurant que té molt bona pinta. G. / Holee, al pobre O. li ha picat un mosquit a l'ull.. però seguim a la cerca i captura, a veure si vens l'estiu que ve. A.

21.50h (tel.).- Holee, moltes felicitats! Què t'ha regalat aquest descastat? Molt bé! E.

22h (tel.).- Patria o muerte.. compañera. JM. / Muchas felicidades. Ya yo me lo apunto pa' que no se me pase el año que viene. Un besito. E.

23.30h (ohhhhh).- I finalment, quan ja no ho esperava, el teu pastís amb espelmes!!! sense paraules.

nuesa

2009-07-10T14:18:00.006+02:00

En només tres dies he estat descoberta pels meus a la xarxa.. 3, 2, 1. Es veu que això d'internet no era garantia d'anonimat i que això del bloc no era més que un altre subproducte de la falsa modèstia humana.. però -no ho digueu a ningú- faré veure que no em dono per al·ludida i seguiré a lo meu, que al cap i a la fi la infantil resistència a tenir mòbil se'm va passar.. tenint-ne, i qualsevol acte d'escriure, cerca ser llegit en algun moment i per algú per anònim que sigui.

potser l'anonimat del grup

2009-07-07T17:16:00.013+02:00

Potser l'anonimat del grup, la seguretat de no haver de respondre preguntes, tan sols llençar-ne al buit de la xarxa.. esperant no trobar algú a l'altre costat que m'incomodi amb paràmetres de correcció ideològica, estilística, literària, estètica diguem-ne correctes. Potser per això i perquè en rostres propers he vist il·lusió amb el fenomen, però sobretot perquè no vull tenir gos ni fer punta de coixí ni cuidar bonsais silenciosos, per tot això -i encara no sé per a dir què exactament- aquest bloc.