EL PREU DE LES MONGETES

“L’analfabet polític és tan ase que s’enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política. No sap que el cost de la vida, el preu de les mongetes, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques. No sap, l’imbècil, que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte.” Ho deia Bertold Brecht fa ara més d’un segle en un poema bell i contundent que val la pena de llegir sencer. L’apoliticisme és enemic de la indignació col·lectiva i de la presa de consciència sobre la necessitat de capgirar-ho tot i, no obstant, correm el risc que l’onada d’indignació sorgida de les retallades, de la cleptocràcia, de la negació de les llibertats i de la proliferació dels sobresous i les dietes quedi en no res si diumenge es queda a casa, però també si es dilueix en opcions buides d’ideologia, carcasses electorals sense peus al carrer. M’ha caigut a les mans programes, diaris o tríptics de totes les llistes electorals i els uns només fan que difondre el culte al lideratge, fins i tot amb insulses fotografies de la primera comunió del candidat o de quan li va caure la primera dent.. i, els altres, vinga a preocupar-nos per fer saber les mesures per al canvi i a difondre el programa, sovint pecant d’adreçar missatges no sols crítics sinó críptics, que requereixen tenir a prop el diccionari. Però, malgrat els nostres encerts o desencerts, per a la gent no és difícil llegir entre fotografies i entre línies per entendre, més clar dels que molts es pensen, qui som i què volem les que competim en aquesta boja i desigual cursa cap a la Paeria. A la fi el que més importa és la ideologia de la llista que es presenta. Tant hi fa si el candidat és ros o morè, tant hi fa si les mesures de programa parlen de transparència, sostenibilitat o governança, per fer servir alguns dels múltiples eufemismes que no volen dir res si no es pensa canviar el tot. Perquè enmig d’aquesta pluja informativa que ens cau en quinze dies, cal recordar què i qui ens empeny, a què i a qui volem servir: a la patronal, l’especulador, la banca, la gran multinacional, la marca que més barrufa, l’amic constructor, la monarquia, als qui anorreen la nostra llengua... o a la gent normal, els barris, el petit comerç, els treballadors i treballadores, les dones, les persones-sense (sense nom, sense feina, sense sostre, sense papers, sense vot, sense Estat), la gent gran, el jovent lleidatà que te tant a oferir, la natura, el riu, la memòria històrica, el dret a ser un país normal, una República on ser català i catalana no sigui motiu per a l’exclusió, l’ofensa ni tampoc la imposició. Són les idees les que mouen el món i són les ideologies les que marcaran la direcció de les polítiques a la Paeria. No ho seran les mesures de gestió, el pur tecnicisme o l’augment d’informació a la xarxa si no s’explica que coi n’estem fent de l’Ajuntament. No canviarem res si tot l’estat d’indignació amb el robatori dels nostres drets socials i nacionals, te unes mires tan curtes que passa de la indignació a la indeterminació, com tal d’assolir millores pressupostàries i un dret al dret al dret a decidir i gràcies. Això ens converteix en uns nous analfabets polítics, eixamplant el pit per proclamar l’odi a la política i a continuació buidar d’ideologia la lluita pel poder institucional, fins el dia que ens trobarem governats pels millors buròcrates i tecnòcrates, però que no atendran a raons morals ni a drets fonamentals ni a consciències col·lectives sinó que ens imposaran el seu criteri despullat de raó, nu de sentiment. Diumenge pot canviar tot a la Paeria, es pot obrir una escletxa per a tota la gent que volem saber el perquè del preu de les mongetes, saber qui hi guanya i perquè hi ha qui sempre hi perd. Tenim una oportunitat única que ens crida a votar amb el cap i amb el cor, però sobretot amb el mirall, per mirar-nos i reconèixer-nos en l’opció que cadascú vulgui, només faltaria, però mirem que ens respongui allò essencial: qui som, d’on venim i on volem anar com a ciutat, com a societat i com a país. El pitjor analfabet és l’analfabet polític. No escolta, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu de les mongetes, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques. L’analfabet polític és tan ase que s’enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política. No sap, l’imbècil, que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte, manefla i servidor de les empreses nacionals i multinacionals. Bertold Brecht 1898-1956

Un mar de llàgrimes

Segons estimacions de la Organització Internacional per a les Migracions es calcula que durant el 2015 poden arribar a perdre la vida intentant arribar a Europa fins a 30.000 persones. Són 30.000 i són persones. D’aquestes morts tan lamentables com evitables, a comptar per les xifres dels darrers anys i les tragèdies de les darreres setmanes, sobre un 15% es produiran al mar Mediterrani que, en el que portem de 2015, ja ha engolit 1.727 persones. I què passa amb els sobrevivents: alguns són veïns i veïnes nostres, nous lleidatans que viuen, treballen, estimen, juguen, passegen, comparteixen espai de vida a la nostra ciutat. Han arribat de maneres diverses i tots ells i elles deixant enrere molt i a molts. Sostenen el sector agrícola, les cures a les persones dependents, els treballs més desagraïts i més mal pagats, l’economia submergida que no apareix a les xifres oficials però amb que una part important de Lleida segueix endavant. En conec un que va saltar la tanca de Melilla i ara sobreviu fent feinetes que li contracten a peu de la Seu vella, una altra que es va embarcar amb la seva filla de set anys en una pastera sense condicions i ara treballa de cosidora a Cappont on duu a escola la nena, una altra llicenciada que dóna gràcies cada dia de fer la neteja a cases de Ciutat Jardí o un altre que va pagar tots els estalvis familiars a una màfia per amagar-lo en un camió d’on va sortir amb cremades i ara regenta un petit comerç al barri Noguerola mentre la seva filla treu les millors notes del Institut. Els hi ha anat diferent a uns dels altres, però sobretot els ha anat diferent al que esperaven. No esperaven veure la mort, la fam, l’abús, la desesperació dels seus i la nostra indiferència, quan no menyspreu, inhumà i cruel. Com el de la Dolors López del PP que no els considera ciutadania, puix que no mereixen al seu entendre cap servei que no sigui bàsic, o el de C’s que els traurien fins i tot aquests, com la sanitat universal. Més em preocupa el paper del PSC de Ros que, per ser que parla de progrés social, coincideix amb el PP en una mateixa política migratòria estatal i que a la nostra ciutat ha impulsat, de la mà de CIU, gestos electoralistes per marcar el territori a tota una comunitat sense importar-los el més mínim si amb això es beneficiava la convivència o bé es retroalimentava grupuscles indesitjables. L’oposició no s’ha mostrat a Lleida especialment bel·ligerant i, només des de fora del Ple, la CUP impugnava en el seu dia l’ordenança de civisme alhora que feia campanya pel dret al sufragi universal, com ara recull Crida per Lleida. La irresponsabilitat, quan hi ha coneixement de causa, és la perversió total de la política, l’anti-política. A Lleida s’ha fet anti-política per la convivència social i tota la resta: programació de fires, trobades, actes i estands per la cooperació i els drets civils, atesa la magnitud de la tragèdia migratòria, poden servir per conscienciar la gent però són pur ornament quan manca la pretensió real de capgirar les polítiques de govern. Per tots ells, aquests lleidatans i lleidatanes són convenientment reduïts i simplificats sota el nom d’ "immigrants il·legals" per no haver d'acceptar les conseqüències i responsabilitats del que realment són: víctimes i refugiats, alguns només nens i nenes, que escapen de diversos conflictes tant d’índole econòmica com bèl·lica, quan no ambdues alhora. Conflictes que deriven directament de la geopolítica que practica la Unió Europea i les principals potències per purs interessos comercials. I morts que es podrien evitar si s’apliqués la legislació i els tractats de protecció internacionals subscrits pels mateixos Estats que neguen a aquestes persones tramitar amb normalitat l’entrada i residència, empenyent-los així a llançar-se a la mar o al perill de les tanques plenes de ganivetes i d’enfrontar-se a cossos de seguretat que maltracten sense pietat, comandats per personatges sinistres com el ministre Fernández Díaz que considera que salvar vides a la Mediterrània pot generar un efecte crida i opta per no invertir en salvament marítim. És de bojos: els drets humans, efecte crida. Les migracions no són causa sinó efecte de la desigualtat i, per tant, l’actual política centrada en el control fronterer i la vigilància, sota una lògica bèl·lica en la que les persones més vulnerables passen a ser tractades com enemics públics, només pot desenllaçar en més dolor, més mort i més sofriment. Fins que no es posi remei a les causes, hem d’atenir-nos a les conseqüències i, sobretot, comportar-nos com a persones que compartim un espai i un temps, una ciutat i un gènere humà. Jo vull mirar el veí del meu barri, la mare de l’ampa, el company de jocs del meu fill a la cara i reconèixer-nos en el desig compartit que Lleida avanci a tots els nivells i sense deixar-nos a ningú pel camí.