Llegia que a l’estat francès darrerament s’ha viscut una gran polèmica per la detenció preventiva d’una menor d’edat, de matinada mentre dormia a casa seva, que fou conduïda, en pijama, a la comissaria on va romandre hores engarjolada per acabar essent posada a disposició judicial, per la seva presumpta participació en una agressió a la sortida de l’escola. Una actuació perfectament evitable amb una simple citació a declarar directament al jutjat, amb la suficient antelació i amb totes les garanties de defensa. Aquí no estem pas lluny d’aquest panorama. La recent aprovada circular 1/2010 de la Comissaria d’Estrangeria i Fronteres també fa una interpretació lliure dels supòsits de la detenció cautelar i convida a totes les unitats policials a fer ús d’aquesta mesura, així com de tramitar expedients d’expulsió ràpida, per la via preferent, enfront de la tramitació d’un procediment ordinari que quedarà així com l’excepcional i minoritari, malgrat ser el genèric que hauria de seguir-se. L’advocacia ja s’ha expressat totalment en contra de la reforma de la que penja aquesta circular pel que té de criminalitzadora de les persones immigrades pel sol fet de no tenir els permisos en regla. Una infracció purament administrativa que no pot donar lloc a aquestes zones grises d’excepcionalitat en les garanties de defensa, els drets fonamentals i les llibertats. I atenció, aquest cop no sols les entitats en defensa dels drets humans, juristes i sindicats alternatius han donat la veu d’alarma, sinó que fins i tot dos sindicats policials han fet manifestos contraris a la famosa circular, perquè no volen assumir responsabilitats derivades de detencions cautelars que podrien ser declarades il•legals si es sotmeten a un zelós control jurisdiccional. Quan s’arriba al punt que són els cossos de seguretat de l’estat els qui denuncien que fan massa detencions indiscriminades i l’aparell polític d’interior segueix immutable, fent girar sense aturar-se totes les seves rodes i engranatges, potser és que ha arribat el moment de dir prou. Prou a aquesta feblesa social a l’hora de rebel•lar-se als controls de seguretat que ni els seus operaris no es creuen, sigui en un aeroport quan deixes que escanegin els teu fills, sigui en un carrer quan veus detenir una persona a qui s’han adreçat pel color de la seva pell, sigui a casa teva a les tantes de la matinada quan t’hauràs adonat que, aquelles normes que havies anat complint per la teua pròpia seguretat, s’han anat fent extensibles a tots els espais i a totes les persones. Literalment un dels manifestos policials diu això, llegir per a creure-ho: Queda algún espacio para la libertad en el equilibrio entre ésta y la seguridad? Torna Bertolt Brecht.
