RISC DE DESAFECCIÓ

Darrerament no faig més que sentir això del risc de desafecció amb què ens alerten diferents apòstols de la moderació dins del políticament correcte –aquella que els permet ser alhora demòcrates i opressors de pobles, tant com progressistes i escanya-pobres. Ho va dir Montilla a en ZP quan representava aquell gac de la defensa de l’Estatut, ho han repetit mil altaveus que el nostre estimat govern regional té instal·lats aquí i allà. Es va tornar a sentir, entre altres barbaritats, en motiu de la consulta d’Arenys. Es podria aplicar perfectament a l’estima que la ciutadania mostra cap a les institucions europees, amb un parlament que no pinta res enfront els poders del gran capital. I cada cop que ho sento m’agafen ganes de sortir al carrer a cridar: visca el risc de desafecció, visca el risc de desafecció! On cal signar? Jo em desafecto d’Espanya, em desafecto de la classe política, em desafecto dels sindicats venuts majoritaris, em desafecto de les vostres progressistes lleis xenòfobes que segresten la llibertat de moviment de les persones mentre consagren la lliure circul·lació de mercaderies i capitals, em desafecto de les guerres absurdes, em desafecto de la misogínia que encara envolta les relacions socials, em desafecto dels atacs del higienisme contra les persones pobres i les excloses del segle XXI disfressat en ordenances de civisme, em desafecto de la premsa groga i espanyolista, em desafecto de la militància estètica que sovint intenta prendre el protagonisme a les persones que lliuren el combat per les idees i construeixen realitats, em desafecto dels qui no em deixeu desafectar. Ens desafectem totes plegades?