TEMPS SERIOSOS, GENT DIFÍCIL

Sempre sorprèn topar de cara amb persones que ocupen llocs de responsabilitat sense estar capacitades, ni molt ni poc, per exercir-los. No cal dir que això sols passa a l’administració pública, la nostra, la de totes, encara que per a aquesta gent sigui la seva, la del seu partit o menys que això, la de la seva gent que no és ben bé el mateix i, si no, que els preguntin als que esperen o desesperen, carnet en mà, a la cua d’aquesta mena d’agència clandestina de col•locació. El més fotut és que, essent públic i manifest, si treus el tema allà on no toca –i a mi se’m va acudir de fer-ho en una tertúlia televisiva- de seguida se’t titllarà de demagoga, manipuladora i fins i tot d’antidemòcrata que aties el foc de la desafecció ciutadana. Però aquesta tendència a la incorporació d’estómacs agraïts a l’estructura institucional, mal que els pesi, és absolutament transversal a tots els partits que han governat i que governen aquest país perquè és intrínseca al seu sistema jeràrquic de cúpules dirigents que fan i desfan. Els d’ara, però, han tingut la desgràcia o la virtut de coincidir amb un cicle de crisi capitalista que ens ensenya les dents afilades de l’atur, l’endeutament familiar i la manca de benestar que aguditzen els contrastos. Temps difícils, sense dubte, per als que -segons l’eslògan del partit de govern- cal gent seriosa. El lema fa aigües quan passes llista en qualsevol administració i, entre la molta gent honesta i treballadora que ha opositat o s’ha guanyat el lloc a pols, sempre apareixen els innombrables (perquè no se’ls havia d’haver nomenat mai) que habiten en qualsevol de les escales i categories, inclosos és clar els càrrecs polítics, sense complir cap llindar mínim de competència. Ho vaig comprovar l’altre dia, mentre m’asseia davant per davant d’una regidora a qui havíem presentat mesures concretes d’acció municipal i acudia a un grotesc espectacle protagonitzat per un gerent (perquè es veu que la política és ja qüestió de millor o pitjor gerència) que, amb grans dots de ventríloc, parlava en nom de la regidora tot ignorant-la des del principi fins al final de la reunió. I amb raó, atès que la responsable de tota aquella regidoria es va limitar a esgrimir un somriure estàtic sense badar boca, mostrant una ignorància supina del tema que tractàvem. Aleshores vaig adonar-me perquè havia estat escollida per al càrrec, doncs facilitava les coses als gestors reals de la política seriosa. El que no podem entendre la resta que no seguim la seva lògica de partit. Nosaltres devem ser gent difícil, la que no convé tenir en llocs de responsabilitat, i menys en temps seriosos, un entrebanc salvable només si t’oblides de tota iniciativa, suggeriment de canvi o pensament autònom.