ALLÒ QUE S'AMAGA SOTA DEL BURCA

Lleida ha estat ciutat pionera en encetar un debat estèril com pocs, el del burca, en un context social en què ningú no qüestionava la laïcitat de les institucions i en plena crisi que demandava centrar-se en qüestions força més imperioses.

L’origen de la polèmica cal situar-lo, per tant, ben allunyat de les quatre desgraciades que viuen sota el vel integral i buscar-lo en un socialisme desnaturalitzat a força de competir amb el discurs de la dreta, socialment moderat i econòmicament liberal, que els porta a voler aparèixer davant l’opinió pública com a gent d’ordre. Un discurs que els dóna molt de rèdit electoral i que no posaran en risc amb cap mostra de feblesa davant la inseguretat generada en l’imaginari social amb les darreres onades migratòries. Vet aquí el perquè un paer socialista es plega a una moció de la dreta i encapçala la darrera defensa d’Occident encara que sigui a costa de fer el ridícul, contradir el seu partit o atiar focs sense importar-los l’augment de la islamofòbia ni d’un retroalimentat fonamentalisme. El fet que ara sigui el PP i PxC els més ferms seguidors de la doctrina Ros envers el burca, posa en evidència de què estem parlant exactament.

La moció lleidatana que s’està estenent com una taca d’oli, però, no passa de prohibir entrar amb la cara tapada en dependències municipals per raons de seguretat. Així doncs, el motorista del MRW és tant subjecte de sanció com la dona del nicab i això suposa zero mesures socials per eradicar realment l’ús del vel integral. L’oposició de formacions com la CUP a la prohibició ve fonamentada, en conseqüència, perquè malgrat considerar desitjable eradicar l’ús voluntari d’aquesta peça (per a l’involuntari ja existeix un codi penal que castiga el delicte de coaccions i vexacions injustes, així com diferents delictes que conformen la violència domèstica), no es pot tractar la víctima d’una situació injusta com la culpable de la mateixa ni convertir un problema social en una qüestió d’ordre policial, que és exactament el que proposa aquesta moció al vetar l’entrada d’aquestes dones en determinats espais i enviar-los-hi la guàrdia urbana per multar-les. Això és un tracte igualitari i garantista dels drets de les dones?

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ja ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre aquesta matèria. En el cas Leyla Sahin contra Turquia, l’any 2004, aprova la ingerència de l’Estat amb la prohibició del vel només quan s’està produint una pressió social de tal magnitud que, com succeïa en la universitat turca a la que assistia Sahin, les universitàries que no duien vel eren coaccionades per un altre grup d’alumnes, davant el qual la Universitat va intervenir prohibint tot símbol religiós, doncs de no ingerir en el dret a la pròpia imatge de les dones que portaven voluntàriament el vel, hagués quedat desprotegida la llibertat d’elecció de les que no en volien dur. Només en aquest context s’ imposa com a única solució la prohibició dels símbols religiosos, una laïcitat que ve obligada pel propi dret a la llibertat religiosa, doncs aquest passa tant per garantir el dret de culte com la pràctica de l’agnosticisme i l’ateisme. Al contrari, quan no existeix un context social que coarta la nostra llibertat s’imposa la no prohibició. Curiosament, a casa nostra, els principals defensors de la prohibició dels vels –tant el burca i el nicab com el shador que deixa la cara al descobert- no són precisament els defensors de la laïcitat sinó els de l’Europa cristiana on es permet, com passa en dues escoles lleidatanes, la segregació per sexes en les aules, quelcom absolutament discriminatori, que vulnera drets constitucionals i que afecta a un nombre de nens i nenes molt superior a les quatre del burca.

Per tot això i per manca de competència, la moció de la Paeria acudeix a raons de seguretat, fugint de donar resposta als problemes socials i imposant ordre públic a cop de multa, demostrant que el subjecte de la mesura no era la dona del burca sinó un electorat que espera fermesa amb l’esglaó més dèbil de la societat mentre tolera tebiesa amb els veritables enemics d’allò públic: la banca, l’especulador, l’empresariat explotador i el frau fiscal.