LA RUTA DE LA DESOBEDIÈNCIA

Si no fem res per impedir-ho, sembla que a Lleida tindrem Centre d’Interpretació del Servei Militar al parc científic de Gardeny, per obra i gràcia del Ministeri de Defensa espanyol i els aplaudiments de l’alcalde i del president de la patronal –només faltava el senyor bisbe-, qui ara fa unes setmanes acompanyaven les autoritats militars a presentar els cinc plafons instal·lats de la “Ruta de la Mili”, un altre despropòsit amb que ens han obsequiat per anar obrint boca. Si el que volem fer és un exercici de memòria del pas de l’exèrcit per Lleida, lluny d’enaltir el militarisme i els seus valors indubtablement tenyits de masclisme, verticalitat, espanyolisme i poc respecte a la vida i a la diversitat, el que podem fer és recordar als lleidatans i les lleidatanes anònims que van plantar cara a l’exèrcit des de la desobediència civil i el pacifisme. La història de la insubmissió és la de David contra Goliat. Una lluita imprescindible que es va donar arreu de l’Estat i, molt intensament, a Catalunya. Lleida no en va ser una excepció. Corrien els noranta. A la nostra ciutat van ser molts els joves que es van plantar a incorporar-se a les lleves. Eren la parella, el fill, el germà, el company de classe o l’amic i els animàvem amb el cor encongit, mentre veiem entrar a les presons els primers insubmisos, que arribarien a ser 1.670 presos, complint penes d’1 any en presons militars o –sorpresa- de 2 anys 4 mesos i 1 dia en presons civils. La repressió, però, només va fer que un efecte multiplicador fins arribar als 50.000 joves declarats insubmisos, una xifra impressionant en el que fou la campanya de desobediència civil pacífica més gran de l’Estat i d’Europa. No es troba cap altre cas d’oposició antimilitarista tan massiva en cap Estat de l’entorn i cal anar fins al moviment de desobediència a l’enviament de soldats de lleva estatunidencs al Vietnam, com a precedent més similar. La potència del moviment de la insubmissió al servei militar espanyol va assolir, primer, la reducció del temps de reclutament i, finalment, la seva total desaparició dictada el 2002 junt amb la reforma del Codi Penal, tot derogant el delicte d’insubmissió que comportaria l’amnistia per a 4.000 insubmisos processats. Tot aquell sacrifici, tot el nivell de repressió assumida individual i col·lectivament pel moviment de la insubmissió, no hagués estat possible d’entomar sense la xarxa creada per tantes assemblees i col·lectius –com el Moviment d’Objecció de Consciència- que hi varen donar sentit a cada passa i que va cohesionar uns actes de desobediència aparentment individuals sota un paraigua col·lectiu de lluita, amb actes com l’encadenament d’insubmisos al Govern Civil de Lleida o les marxes solidàries amb els qui complien presó al CP Ponent. La gent del carrer no sol comptar amb homenatges ni centres d’interpretació de les revoltes ciutadanes, però sovint són aquestes les que ens fan avançar en la conquesta dels drets més que no pas l’acció legislativa, que sol venir després, per adaptar-se a la nova realitat. El que comença com una història de resistència d’una minoria acaba per universalitzar els fruits aconseguits, un “sí que es pot” en tota regla, al que no s’hi arriba sense l’esforç ni el sofriment de les persones que decideixen desobeir. Ara ens toca recordar tot el que estava en joc quan vàrem assolir l’eliminació del servei militar, ara cal que tinguem present tot el llegat de la lluita antimilitarista que també a Lleida es va esdevenir. Cap sentit té una absurda Ruta de la Mili ni abocar 1.000.000 d’euros de diner públic en un Centre d’Interpretació del Servei Militar, perquè no hi ha res a interpretar per qui ens vol prendre la memòria. -- (Publicat a Nació Digital Lleida)