Costa de creure que el debat ètic sobre l’avortament no sigui ja un debat superat, si més no, entre la gent que compartim una certa cultura d’esquerres, un pòsit que ens ha anat quedant després d’anys de lluita feminista.
No es que prefereixi tancar files, censurar tota veu discordant, ni que tots els nostres mitjans hagin de fer gala d’un radicalisme estètic en pro d’una postura perquè s’entengui que és la correcta. Però allò que, al meu parer, ens podem estalviar totes plegades és donar passes enrere per a discutir els drets més elementals com si acabéssim de sortir de la caverna. I aquestes reculades han arribat, amb l’excusa de la reforma legal de l’avortament, en forma de debats televisius, articles de premsa i fòrums en la xarxa que ens han fet escoltar, fins i tot a la columna de La Directa, piles de respostes disfressades de preguntes.
Ara bé, no he sabut trobar ni una sola d’aquestes opinions que qüestionen el dret de les dones a decidir en boca de cap articulista dona, sinó d’homes que parlen de les afectades amb expressions com “gent que aborta”.. com si la gestació d’una criatura humana no es donés exclusivament dins el cos de les dones. I aquí rau la qüestió. De nou, i ja van milions d’anys, es confonen sexualitat i reproducció. Fins quan caldrà repetir que les dones tenim dret al sexe pel sexe? Fins quan dir que quedar-se embarassada i esperar una criatura són coses diferents que poden ser contradictòries? Sembla que, en algun raconet de l’inconscient de moltes generacions, rebrota una ensenyança –apresa a base d’anys de governs, religions i règims que han empresonat, estereotipat i castrat les llibertats sexuals de milions de persones- que ens imposa una llei moral inquebrantable, segons la qual cal castigar-se a una mateixa per haver pres decisions “errònies” en el moment de fer sexe i, si una dona (ningú assenyala l’home) no ha pres mesures anticonceptives i s’ha quedat en estat, el que ha de fer és seguir endavant amb la gestació fins al naixement d’un fill o filla. Tota decisió que no sigui aquesta pot ser titllada d’infantil, immoral, incoherent, frívola o contrària a la vida humana.
Tots aquests que us preocupeu tant pels drets de la “vida prenatal” –a la que el propi Constitucional nega la condició de persona- potser oblideu que la dona sí és una vida humana plena, subjecte de drets i digna de protecció, i que res ni ningú no la pot obligar ni a concebre ni a gestar ni a donar llum criatures i que en aquest procés també hi ha intervingut un home a qui ningú fa aquest judici de moralitat.
Estimats companys que tants dubtes us genera el dret a l’avortament, si creieu que les dones hem de restar sotmeses als presumptes drets d’un projecte fetal és que ens atribuïu menys drets que al linx dels capellans. Fora de sarcasmes, us he d’agrair, si més no, la sinceritat però us la demano no sols a l’hora d’escriure sinó, també, per a la reflexió sincera i parant atenció a una pregunta: en quin moment la dona esdevindrà una persona autònoma amb dret a decidir sense dependències ni tuteles?
.jpg)
Molt bé l'article, la veritat és que sorprèn llegir segons què en publicacions properes i més venint els comentaris de qui venen. Tal i com dius no som ningú per censurar opinions, però sembla mentida que encara ara s'hagin de ficar els punts sobre les is en certes qüestions que de vegades semblen tan superades. El simple fet que la legislació ho doni per assumit ens dóna una idea del retrocés ideològic que representa tornar-ho a plantejar. A vegades ens entossudim a entrepussar una vegada i un altra amb la mateixa pedra, ense cap sentit, potser perque senzillament som humans, però no deixa de ser emprenyador.
ResponElimina