VELES E VENTS

Recentment amb una companya advocada hem patit una derrota moral en el cas d’una casa okupada. No es tracta de cap sentència condemnatòria, el que ens ha derrotat ha estat l’actitud de renúncia de les encausades que, de moment, tampoc no és que les hagi dut a bon port i que ens ha fet deixar la defensa –o seguint amb el símil mariner- abandonar el vaixell en ple naufragi. Per sort d’exemples de resistència de cases i centres socials okupats a Ponent no ens en falten. Sense anar més lluny, el 24 de juliol complim tres anys del desallotjament de La Gàbia en un terreny municipal que ara resta erm i sense usos socials perquè l’arrogància del tripartit lleidatà, aleshores governant, no es va satisfer amb desallotjar la casa sinó que va haver d’enderrocar-la i arrasar tots els seus arbres i l’hort col•lectiu, sense evitar amb això noves okupacions d’altres CSOs que encara aguanten. El fenomen de l’okupació segueix ben viu arreu després de tants anys de victòries, derrotes, esperances i desencisos, en un context socioeconòmic actual que el legitima, fomenta i justifica més que mai. Tanmateix, ha de conviure amb alguns casos residuals que responen més a opcions personals de rebel•lia generacional o recerca identitària que no pas a una acció política col•lectiva o a un modus vivendi alternatiu, el que es pot traduir en una manca de coherència quan la repressió arriba. La conclusió, malgrat tot, no deixa de ser positiva perquè sembla indicar-nos que hem aconseguit popularitzar aquesta acció directa antiespeculativa, estendre-la a més segments socials que se l’han fet seva amb un efecte evident de conscienciació sobre la resta de la població, que ha vist posar cara i ulls ben propers al que abans era un subjecte indeterminat i llunyà, el “col•lectiu okupa”. La classe mitjana del civisme de multa i barró que ahir tant el criminalitzava, avui ho ha de dir amb la boca petita perquè el fill del veí o la neboda del cap hi poden estar fins al coll. Preuades naus pirates segueixen alçant la bandera negra i ja no es veuen restes del naufragi, a l’horitzó surt el sol.