divendres, 31 de juliol de 2009

DONES-RECIPIENT DE FETUS AMB DRETS


Costa de creure que el debat ètic sobre l’avortament no sigui ja un debat superat, si més no, entre la gent que compartim una certa cultura d’esquerres, un pòsit que ens ha anat quedant després d’anys de lluita feminista.

No es que prefereixi tancar files, censurar tota veu discordant, ni que tots els nostres mitjans hagin de fer gala d’un radicalisme estètic en pro d’una postura perquè s’entengui que és la correcta. Però allò que, al meu parer, ens podem estalviar totes plegades és donar passes enrere per a discutir els drets més elementals com si acabéssim de sortir de la caverna. I aquestes reculades han arribat, amb l’excusa de la reforma legal de l’avortament, en forma de debats televisius, articles de premsa i fòrums en la xarxa que ens han fet escoltar, fins i tot a la columna de La Directa, piles de respostes disfressades de preguntes.

Ara bé, no he sabut trobar ni una sola d’aquestes opinions que qüestionen el dret de les dones a decidir en boca de cap articulista dona, sinó d’homes que parlen de les afectades amb expressions com “gent que aborta”.. com si la gestació d’una criatura humana no es donés exclusivament dins el cos de les dones. I aquí rau la qüestió. De nou, i ja van milions d’anys, es confonen sexualitat i reproducció. Fins quan caldrà repetir que les dones tenim dret al sexe pel sexe? Fins quan dir que quedar-se embarassada i esperar una criatura són coses diferents que poden ser contradictòries? Sembla que, en algun raconet de l’inconscient de moltes generacions, rebrota una ensenyança –apresa a base d’anys de governs, religions i règims que han empresonat, estereotipat i castrat les llibertats sexuals de milions de persones- que ens imposa una llei moral inquebrantable, segons la qual cal castigar-se a una mateixa per haver pres decisions “errònies” en el moment de fer sexe i, si una dona (ningú assenyala l’home) no ha pres mesures anticonceptives i s’ha quedat en estat, el que ha de fer és seguir endavant amb la gestació fins al naixement d’un fill o filla. Tota decisió que no sigui aquesta pot ser titllada d’infantil, immoral, incoherent, frívola o contrària a la vida humana.

Tots aquests que us preocupeu tant pels drets de la “vida prenatal” –a la que el propi Constitucional nega la condició de persona- potser oblideu que la dona sí és una vida humana plena, subjecte de drets i digna de protecció, i que res ni ningú no la pot obligar ni a concebre ni a gestar ni a donar llum criatures i que en aquest procés també hi ha intervingut un home a qui ningú fa aquest judici de moralitat.

Estimats companys que tants dubtes us genera el dret a l’avortament, si creieu que les dones hem de restar sotmeses als presumptes drets d’un projecte fetal és que ens atribuïu menys drets que al linx dels capellans. Fora de sarcasmes, us he d’agrair, si més no, la sinceritat però us la demano no sols a l’hora d’escriure sinó, també, per a la reflexió sincera i parant atenció a una pregunta: en quin moment la dona esdevindrà una persona autònoma amb dret a decidir sense dependències ni tuteles?

dijous, 23 de juliol de 2009

VELES E VENTS


Recentment amb una companya advocada hem patit una derrota moral en el cas d’una casa okupada. No es tracta de cap sentència condemnatòria, el que ens ha derrotat ha estat l’actitud de renúncia de les encausades que, de moment, tampoc no és que les hagi dut a bon port i que ens ha fet deixar la defensa –o seguint amb el símil mariner- abandonar el vaixell en ple naufragi. Per sort d’exemples de resistència de cases i centres socials okupats a Ponent no ens en falten. Sense anar més lluny, el 24 de juliol complim tres anys del desallotjament de La Gàbia en un terreny municipal que ara resta erm i sense usos socials perquè l’arrogància del tripartit lleidatà, aleshores governant, no es va satisfer amb desallotjar la casa sinó que va haver d’enderrocar-la i arrasar tots els seus arbres i l’hort col•lectiu, sense evitar amb això noves okupacions d’altres CSOs que encara aguanten. El fenomen de l’okupació segueix ben viu arreu després de tants anys de victòries, derrotes, esperances i desencisos, en un context socioeconòmic actual que el legitima, fomenta i justifica més que mai. Tanmateix, ha de conviure amb alguns casos residuals que responen més a opcions personals de rebel•lia generacional o recerca identitària que no pas a una acció política col•lectiva o a un modus vivendi alternatiu, el que es pot traduir en una manca de coherència quan la repressió arriba. La conclusió, malgrat tot, no deixa de ser positiva perquè sembla indicar-nos que hem aconseguit popularitzar aquesta acció directa antiespeculativa, estendre-la a més segments socials que se l’han fet seva amb un efecte evident de conscienciació sobre la resta de la població, que ha vist posar cara i ulls ben propers al que abans era un subjecte indeterminat i llunyà, el “col•lectiu okupa”. La classe mitjana del civisme de multa i barró que ahir tant el criminalitzava, avui ho ha de dir amb la boca petita perquè el fill del veí o la neboda del cap hi poden estar fins al coll. Preuades naus pirates segueixen alçant la bandera negra i ja no es veuen restes del naufragi, a l’horitzó surt el sol.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Intocables


En Juan Antonio viu en un barri perifèric qualsevol de l'àrea metropolitana. La seva és una biografia clàssica en aquests barris, digna i desafortunada al mateix temps. Un barri sense recursos ni oportunitats, menystingut política i socialment on, per no haver-hi, no hi ha ni ascensor, ni social ni mecànic, i on ningú vol entrar-hi i la majoria sortir-ne (...). Avorrit d'estar avorrit, desganat i sense massa cosa a fer -està a l'atur i el pensa aprofitar fins que pugui- en Juan Antonio el trobem a la barra del bar de sempre, mirant l'enterrament de Vicenç Ferrer per la tele. La veu en off relata que el cooperant pragmàtic va dedicar tota la seva vida als "intocables", un grup social que a l'Índia està absolutament discriminat i condemnat a la misèria més reconsagrada per haver nascut on no tocava, que ja és mala llet (...). En Juan Antonio es gira cap al cambrer, que també es mirava la notícia, i li diu amb posat indignat: "Has vist? Què fort que encara passin coses així en ple segle XXI!"

Genial Ricard. Llegiu el text sencer a: la columna de Ricard Vilaregut a La Directa 147 de 15.07.09.

dilluns, 13 de juliol de 2009

trenta cinc i seguim


07.45h (in person).- MMMMMMMMMuà! Felicitats! (i tot seguit ruta de regals genial). P.

08.47h (sms).- Feliicitats mare S.! M.

09.17h (sms).- Per molts anys!!! Disfruta del dia k ja sakava l'adolescencia. ptnets. H.

09.55h (tel.).- Moltes felicitats!! La B. bé? Què fareu avui? M.

10.11h (tel.).- Felic any nou! Ja se qe fent un any més i am el nou estatut no li pots demanar gaire més a la vida xo si em convides a un beure potser cau qelcom... R.

11.17h (tel.).- Per molts anys xata! Quin dia dinem? La nena bé? P.

13.11h (missatge de veu).- Soy la iaia, felicidades, un besito.

17.07h (tel.).- Hola, et trucava per felicitar-te! Treballes per la tarda ara a l'estiu?! D.

18.30h (in person).- Mole pilititat mole pilititat, maretter, mole pilititat! B.

20.00h (tel.).- Felicitats! Què t'han regalat? Que ho passis molt bé. M.

21.30h (tel.).- Ei, felicitats, hauries de ser aquí, ara sortim d'una cala petita que hem descobert i anem a sopar a un restaurant que té molt bona pinta. G. / Holee, al pobre O. li ha picat un mosquit a l'ull.. però seguim a la cerca i captura, a veure si vens l'estiu que ve. A.

21.50h (tel.).- Holee, moltes felicitats! Què t'ha regalat aquest descastat? Molt bé! E.

22h (tel.).- Patria o muerte.. compañera. JM. / Muchas felicidades. Ya yo me lo apunto pa' que no se me pase el año que viene. Un besito. E.

23.30h (ohhhhh).- I finalment, quan ja no ho esperava, el teu pastís amb espelmes!!! sense paraules.

divendres, 10 de juliol de 2009

nuesa


En només tres dies he estat descoberta pels meus a la xarxa.. 3, 2, 1. Es veu que això d'internet no era garantia d'anonimat i que això del bloc no era més que un altre subproducte de la falsa modèstia humana.. però -no ho digueu a ningú- faré veure que no em dono per al·ludida i seguiré a lo meu, que al cap i a la fi la infantil resistència a tenir mòbil se'm va passar.. tenint-ne, i qualsevol acte d'escriure, cerca ser llegit en algun moment i per algú per anònim que sigui.

dimarts, 7 de juliol de 2009

potser l'anonimat del grup

Potser l'anonimat del grup, la seguretat de no haver de respondre preguntes, tan sols llençar-ne al buit de la xarxa.. esperant no trobar algú a l'altre costat que m'incomodi amb paràmetres de correcció ideològica, estilística, literària, estètica diguem-ne correctes. Potser per això i perquè en rostres propers he vist il·lusió amb el fenomen, però sobretot perquè no vull tenir gos ni fer punta de coixí ni cuidar bonsais silenciosos, per tot això -i encara no sé per a dir què exactament- aquest bloc.