dimecres, 2 de desembre de 2009

PRECARIETAT A LA FEINA, FUTUR DE MISÈRIA!



L’Assemblea de Joves de Lleida http://www.ajlleida.org/ ha iniciat la seva campanya contra la precarietat i la crisi que és el capitalisme, amb una acció de denúncia contra Telepizza, una de les empreses on més jovent treballa de manera precària. Des d'aquí us felicito per la iniciativa, cal agrair aquestes accions que assenyalen els culpables de les concretes condicions de treball dels joves i del conjunt de la classe treballadora. La campanya contrasta clamorosament amb les llastimoses quatre proclames llençades dilluns a Lleida per l'assemblea conjunta de ccoo-ugt, que a sobre va passar sense pena ni glòria, finalitzant amb una "representació de mani" fins a la seu de la coell per part de ccoo a soles, que no van ser ni capaços d'anar-hi plegats a fer el ridícul. Perquè cal ser molt hipòcrita o haver perdut el sentit del ridícul per anar a cridar contra la crisi, reivindicant un canvi de model, davant la seu de la patronal lleidatana i al mateix temps dur a les seves esquenes la signatura de tants convenis col·lectius de misèria, gràcies als quals avui telepizza o d'altres empreses de diferents sectors poden seguir estafant als treballadors i les traballadores, comprant-los-hi el seu temps de vida a canvi de precarietat. On eren aquests sindicats quan es sentenciava la crisi? On és la necessària autocrítica? Jo no els acuso pas de no haver fet res per aturar la crisi, jo els acuso directament d'haver col·laborat en causar-la! Perquè capitalisme és crisi, la duu intrínseca al seu cicle econòmic i més enllà dels excessos d'un sistema financer que campa lliure sense controls ni rigors de cap mena, és clar que les empreses no han trobat obstacles sinó mans amigues en aquests sindicats grocs a l'hora d'externalitzar part de la seva producció, a l'hora de privatitzar serveis públics, a l'hora de deslocalitzar-se, a l'hora de fixar dobles i triples escales salarials i un llarg etc. que han beneit amb els seus "acords" i els seus "convenis". I amb tot això ha augmentat l'atur i l'endeutament de les famílies, i ha baixat el consum i de nou menys producció, més atur.. en una roda difícil d'aturar però que té culpables. Un d'aquests es diu sindicalisme groc. Un altre empresariat precaritzador com el que avui assenyala l'Assemblea de Joves. Perquè cal dir les coses pel seu nom, capitalisme és crisi!

dilluns, 23 de novembre de 2009

DONES DEL '36


En les recents jornades de l’Associació de Juristes Demòcrates de Catalunya vàrem escoltar testimonis emocionats de dones represaliades pel feixisme, amb les que vàrem debatre, des de diferents àmbits disciplinars, el tractament institucional donat als crims de lesa humanitat de gènere, que són els comesos pel franquisme contra les dones roges per raó de la seva afecció política. La conclusió és contundent i típicament patriarcal: ni tan sols n’hi ha cap de tractament de la qüestió perquè, en la mal anomenada Llei de la Memòria Històrica, simplement no es contemplen aquests delictes. Ni la justícia espanyola, ni el govern de l’Estat, ni el Defensor del Pueblo, ni el Memorial Democràtic del tripartit. Ningú dóna passos contra la incertesa, la impunitat i l’oblit més enllà d’inaugurar la plaça Dones del ’36 o obrir línies d’ajut a projectes privats de recuperació de la memòria històrica. Les persones assistents a les jornades vàrem constatar l’existència de fins a deu tipus delictius contra les dones roges encara perseguibles: genocidi, desaparició forçosa de persones, detenció il·legal amb col·laboració d’ordres religiosos, tortura, violacions i abusos sexuals, infracció dels convenis de Ginebra i La Haia en el tracte a les dones combatents, infracció de les condicions d’empresonament de mares lactants i els seus nadons, infanticidi i segrest massiu de menors amb canvi d’identitat en adopcions il·legals per famílies feixistes. La impunitat dels culpables segueix maltractant avui aquestes dones, tant les que són vives –entre moltes, la companya Paquita Cruz, nena de les presons franquistes que hi va deixar la mare morta o l’escriptora i nena de l’exili Pepita León- com les que ja ens han deixat, i fins i tot les que ens en declarem hereves, desmemoriades totes per uns poders públics que han elevat la cobardia política a la categoria de norma. Però compte, la doctrina del Tribunal Europeu i de Nacions Unides, davant genocidis més recents com Svrenika o Txetxènia, obren la porta a una acció decidida per acabar amb la impunitat de la que, espero, en sentim aviat a parlar. No volem plaques de carrers, volem justícia que calmi, com escrivia Miguel Hernández en parlant de Rosario dinamitera, la desesperació de cristalls que habita, encara, dins el cor de les dones roges.

___

Alguns llibres:

- Les Dones del 36. Un silenci convertit en paraula. 1997-2006, de la ja dissolta Associació Dones del 36.
- Mujeres libres, de Marta Ackelsberg.
- Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil, de Mary Nash.
- Una mujer libre. Amparo Poch i Gascon, médica anarquista, d’Antonina Rodrigo.
- Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas, de Tomasa Cuevas.
- Nou dones i una guerra, d’Isabel Olesti.
- Nosotras que perdimos la paz, de Llum Quiñonero.
- Las presas políticas y sus hijos en las cárceles franquistas, de Ricard Vinyes.
- L’exili dels republicans. El somni derrotat, de Daniel Serra i Jaume Serra.
- El daño y la memoria. Las prisiones de Maria Salvo, de Ricard Vinyes.
- Retaguardia, d’Alfonso Domingo.
- Mujer y exilio, 1939. Antonina Rodrigo.

dijous, 22 d’octubre de 2009

RISC DE DESAFECCIÓ


Darrerament no faig més que sentir això del risc de desafecció amb què ens alerten diferents apòstols de la moderació dins del políticament correcte –aquella que els permet ser alhora demòcrates i opressors de pobles, tant com progressistes i escanya-pobres. Ho va dir Montilla a en ZP quan representava aquell gac de la defensa de l’Estatut, ho han repetit mil altaveus que el nostre estimat govern regional té instal·lats aquí i allà. Es va tornar a sentir, entre altres barbaritats, en motiu de la consulta d’Arenys. Es podria aplicar perfectament a l’estima que la ciutadania mostra cap a les institucions europees, amb un parlament que no pinta res enfront els poders del gran capital. I cada cop que ho sento m’agafen ganes de sortir al carrer a cridar: visca el risc de desafecció, visca el risc de desafecció! On cal signar? Jo em desafecto d’Espanya, em desafecto de la classe política, em desafecto dels sindicats venuts majoritaris, em desafecto de les vostres progressistes lleis xenòfobes que segresten la llibertat de moviment de les persones mentre consagren la lliure circul·lació de mercaderies i capitals, em desafecto de les guerres absurdes, em desafecto de la misogínia que encara envolta les relacions socials, em desafecto dels atacs del higienisme contra les persones pobres i les excloses del segle XXI disfressat en ordenances de civisme, em desafecto de la premsa groga i espanyolista, em desafecto de la militància estètica que sovint intenta prendre el protagonisme a les persones que lliuren el combat per les idees i construeixen realitats, em desafecto dels qui no em deixeu desafectar. Ens desafectem totes plegades?

dimecres, 16 de setembre de 2009

ESBALOT AL GALLINER


Són dies de ressaca mediàtica post consulta d’Arenys de Munt. Arreu del país, en els bars, les escoles, la feina, els mercats.. tothom parla –miracle increïble- de participació, democràcia, legitimitat i independència. I el mai vist: per primer cop a la nostra història, l’independentisme apareix en els mitjans de masses catalans com una opció possible i respectable. El català caganer i caganera, estimat espècimen, sembla haver trobat en les consultes populars no vinculants –sí però no- una via prou assenyada amb què rebel·lar-se sense sentir aquella remor interna que tot bon aborigen de la nostra terra pateix quan deixa d’obeir la veu del seu amo. Aravind Adiga identifica el mateix fenòmen en la seva darrera novel·la, Tigre Blanc, on el protagonista i membre d’una casta inferior, Balram, assenyala que no són els amos els qui obliguen els servents a romandre engabiats, sinó que és la seva pròpia gent –la que anomena el galliner- la que impedeix que ningú gosi escapar d’una situació atàvica d’injustícia. A casa nostra portem tres cents segles d’aquest engabiament voluntari, culminats –ja en democràcia- per l’aportació dels Països Catalans de més del 31% al PIB espanyol a canvi d’una manca endèmica d’infraestructures i d’un menyspreu per la llengua i cultura pròpies elevat a la categoria de norma. L’experiència arenyenca ha fet obrir els ulls a gran part d’un país emporugit per no ocasionar cap trencadissa a casa de l’amo, perquè hem trobat una via pacífica, simple i clara de fer dir no a la gallineta sense demanar perdó i al marge de la descastada classe política catalana. Una fórmula democràticament impecable que permet passar de la derrota permanent a la victòria moral sense haver d’entomar la batalla real, la que acaba només quan es posen rotring i compàs damunt del mapa. Però una eina, al cap i a la fi, que està posant tothom al seu lloc: al PSC-PP-C’s al costat de la Falange per la unitat territorial espanyola i en contra de la participació democràtica, a IC-V a instal·lar-se en el conformisme autonomista, a CIU-ERC a remolc de la societat civil catalana i a la CUP en el si d’aquesta. Ara cal estendre-la arreu dels Països Catalans i sobretot sense aturar-se, ni un sol moment, a considerar que hi diu Espanya perquè aquesta nova perspectiva, en clau únicament catalana, és la que obre el pany del galliner.

divendres, 31 de juliol de 2009

DONES-RECIPIENT DE FETUS AMB DRETS


Costa de creure que el debat ètic sobre l’avortament no sigui ja un debat superat, si més no, entre la gent que compartim una certa cultura d’esquerres, un pòsit que ens ha anat quedant després d’anys de lluita feminista.

No es que prefereixi tancar files, censurar tota veu discordant, ni que tots els nostres mitjans hagin de fer gala d’un radicalisme estètic en pro d’una postura perquè s’entengui que és la correcta. Però allò que, al meu parer, ens podem estalviar totes plegades és donar passes enrere per a discutir els drets més elementals com si acabéssim de sortir de la caverna. I aquestes reculades han arribat, amb l’excusa de la reforma legal de l’avortament, en forma de debats televisius, articles de premsa i fòrums en la xarxa que ens han fet escoltar, fins i tot a la columna de La Directa, piles de respostes disfressades de preguntes.

Ara bé, no he sabut trobar ni una sola d’aquestes opinions que qüestionen el dret de les dones a decidir en boca de cap articulista dona, sinó d’homes que parlen de les afectades amb expressions com “gent que aborta”.. com si la gestació d’una criatura humana no es donés exclusivament dins el cos de les dones. I aquí rau la qüestió. De nou, i ja van milions d’anys, es confonen sexualitat i reproducció. Fins quan caldrà repetir que les dones tenim dret al sexe pel sexe? Fins quan dir que quedar-se embarassada i esperar una criatura són coses diferents que poden ser contradictòries? Sembla que, en algun raconet de l’inconscient de moltes generacions, rebrota una ensenyança –apresa a base d’anys de governs, religions i règims que han empresonat, estereotipat i castrat les llibertats sexuals de milions de persones- que ens imposa una llei moral inquebrantable, segons la qual cal castigar-se a una mateixa per haver pres decisions “errònies” en el moment de fer sexe i, si una dona (ningú assenyala l’home) no ha pres mesures anticonceptives i s’ha quedat en estat, el que ha de fer és seguir endavant amb la gestació fins al naixement d’un fill o filla. Tota decisió que no sigui aquesta pot ser titllada d’infantil, immoral, incoherent, frívola o contrària a la vida humana.

Tots aquests que us preocupeu tant pels drets de la “vida prenatal” –a la que el propi Constitucional nega la condició de persona- potser oblideu que la dona sí és una vida humana plena, subjecte de drets i digna de protecció, i que res ni ningú no la pot obligar ni a concebre ni a gestar ni a donar llum criatures i que en aquest procés també hi ha intervingut un home a qui ningú fa aquest judici de moralitat.

Estimats companys que tants dubtes us genera el dret a l’avortament, si creieu que les dones hem de restar sotmeses als presumptes drets d’un projecte fetal és que ens atribuïu menys drets que al linx dels capellans. Fora de sarcasmes, us he d’agrair, si més no, la sinceritat però us la demano no sols a l’hora d’escriure sinó, també, per a la reflexió sincera i parant atenció a una pregunta: en quin moment la dona esdevindrà una persona autònoma amb dret a decidir sense dependències ni tuteles?

dijous, 23 de juliol de 2009

VELES E VENTS


Recentment amb una companya advocada hem patit una derrota moral en el cas d’una casa okupada. No es tracta de cap sentència condemnatòria, el que ens ha derrotat ha estat l’actitud de renúncia de les encausades que, de moment, tampoc no és que les hagi dut a bon port i que ens ha fet deixar la defensa –o seguint amb el símil mariner- abandonar el vaixell en ple naufragi. Per sort d’exemples de resistència de cases i centres socials okupats a Ponent no ens en falten. Sense anar més lluny, el 24 de juliol complim tres anys del desallotjament de La Gàbia en un terreny municipal que ara resta erm i sense usos socials perquè l’arrogància del tripartit lleidatà, aleshores governant, no es va satisfer amb desallotjar la casa sinó que va haver d’enderrocar-la i arrasar tots els seus arbres i l’hort col•lectiu, sense evitar amb això noves okupacions d’altres CSOs que encara aguanten. El fenomen de l’okupació segueix ben viu arreu després de tants anys de victòries, derrotes, esperances i desencisos, en un context socioeconòmic actual que el legitima, fomenta i justifica més que mai. Tanmateix, ha de conviure amb alguns casos residuals que responen més a opcions personals de rebel•lia generacional o recerca identitària que no pas a una acció política col•lectiva o a un modus vivendi alternatiu, el que es pot traduir en una manca de coherència quan la repressió arriba. La conclusió, malgrat tot, no deixa de ser positiva perquè sembla indicar-nos que hem aconseguit popularitzar aquesta acció directa antiespeculativa, estendre-la a més segments socials que se l’han fet seva amb un efecte evident de conscienciació sobre la resta de la població, que ha vist posar cara i ulls ben propers al que abans era un subjecte indeterminat i llunyà, el “col•lectiu okupa”. La classe mitjana del civisme de multa i barró que ahir tant el criminalitzava, avui ho ha de dir amb la boca petita perquè el fill del veí o la neboda del cap hi poden estar fins al coll. Preuades naus pirates segueixen alçant la bandera negra i ja no es veuen restes del naufragi, a l’horitzó surt el sol.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Intocables


En Juan Antonio viu en un barri perifèric qualsevol de l'àrea metropolitana. La seva és una biografia clàssica en aquests barris, digna i desafortunada al mateix temps. Un barri sense recursos ni oportunitats, menystingut política i socialment on, per no haver-hi, no hi ha ni ascensor, ni social ni mecànic, i on ningú vol entrar-hi i la majoria sortir-ne (...). Avorrit d'estar avorrit, desganat i sense massa cosa a fer -està a l'atur i el pensa aprofitar fins que pugui- en Juan Antonio el trobem a la barra del bar de sempre, mirant l'enterrament de Vicenç Ferrer per la tele. La veu en off relata que el cooperant pragmàtic va dedicar tota la seva vida als "intocables", un grup social que a l'Índia està absolutament discriminat i condemnat a la misèria més reconsagrada per haver nascut on no tocava, que ja és mala llet (...). En Juan Antonio es gira cap al cambrer, que també es mirava la notícia, i li diu amb posat indignat: "Has vist? Què fort que encara passin coses així en ple segle XXI!"

Genial Ricard. Llegiu el text sencer a: la columna de Ricard Vilaregut a La Directa 147 de 15.07.09.

dilluns, 13 de juliol de 2009

trenta cinc i seguim


07.45h (in person).- MMMMMMMMMuà! Felicitats! (i tot seguit ruta de regals genial). P.

08.47h (sms).- Feliicitats mare S.! M.

09.17h (sms).- Per molts anys!!! Disfruta del dia k ja sakava l'adolescencia. ptnets. H.

09.55h (tel.).- Moltes felicitats!! La B. bé? Què fareu avui? M.

10.11h (tel.).- Felic any nou! Ja se qe fent un any més i am el nou estatut no li pots demanar gaire més a la vida xo si em convides a un beure potser cau qelcom... R.

11.17h (tel.).- Per molts anys xata! Quin dia dinem? La nena bé? P.

13.11h (missatge de veu).- Soy la iaia, felicidades, un besito.

17.07h (tel.).- Hola, et trucava per felicitar-te! Treballes per la tarda ara a l'estiu?! D.

18.30h (in person).- Mole pilititat mole pilititat, maretter, mole pilititat! B.

20.00h (tel.).- Felicitats! Què t'han regalat? Que ho passis molt bé. M.

21.30h (tel.).- Ei, felicitats, hauries de ser aquí, ara sortim d'una cala petita que hem descobert i anem a sopar a un restaurant que té molt bona pinta. G. / Holee, al pobre O. li ha picat un mosquit a l'ull.. però seguim a la cerca i captura, a veure si vens l'estiu que ve. A.

21.50h (tel.).- Holee, moltes felicitats! Què t'ha regalat aquest descastat? Molt bé! E.

22h (tel.).- Patria o muerte.. compañera. JM. / Muchas felicidades. Ya yo me lo apunto pa' que no se me pase el año que viene. Un besito. E.

23.30h (ohhhhh).- I finalment, quan ja no ho esperava, el teu pastís amb espelmes!!! sense paraules.

divendres, 10 de juliol de 2009

nuesa


En només tres dies he estat descoberta pels meus a la xarxa.. 3, 2, 1. Es veu que això d'internet no era garantia d'anonimat i que això del bloc no era més que un altre subproducte de la falsa modèstia humana.. però -no ho digueu a ningú- faré veure que no em dono per al·ludida i seguiré a lo meu, que al cap i a la fi la infantil resistència a tenir mòbil se'm va passar.. tenint-ne, i qualsevol acte d'escriure, cerca ser llegit en algun moment i per algú per anònim que sigui.

dimarts, 7 de juliol de 2009

potser l'anonimat del grup

Potser l'anonimat del grup, la seguretat de no haver de respondre preguntes, tan sols llençar-ne al buit de la xarxa.. esperant no trobar algú a l'altre costat que m'incomodi amb paràmetres de correcció ideològica, estilística, literària, estètica diguem-ne correctes. Potser per això i perquè en rostres propers he vist il·lusió amb el fenomen, però sobretot perquè no vull tenir gos ni fer punta de coixí ni cuidar bonsais silenciosos, per tot això -i encara no sé per a dir què exactament- aquest bloc.