dijous, 25 de setembre de 2014

LA LLUITA CONTINUA

L'hem tombat. La contestació feminista davant l'intent ultra dretà de llastrar-nos la nostra llibertat com a persones amb la penalització de l'avortament voluntari i conscient, per decidir no ser mares a la força quan no volem ser-ho, és el que ha dut a Rajoy a fer marxa enrere per por a la davallada electoral. Per endavant s'ha endut Gallardón i de retruc s'ha obrat el miracle de la dimissió en un país on ningú dimiteix. Alegria violeta després de mesos de sortir al carrer, penjar pancartes, reunir fons, fer cartes als diaris, perseguir les polítiques ineptes, fer assentades, festes, performances, autoinculpar-se, interrompre el Ple, jugar-se el tipus per penjar-los la pancarta al lloc més alt i on fa més mal.. una feina teixida per dones de totes edats i procedències polítiques d'esquerres que ens ha enxarxat entre nosaltres. La nostra fortalesa, la seva debilitat. Els hi ho devíem a totes les dones assassinades o repressaliades pel feixisme per sostenir els valors republicans de respecte als drets de les dones. Els hi ho devíem també a les nostres mares i àvies, que van patir unes lleis nacionalcatòliques que les volien cloure a les cases i que les obligava a avortar en la clandestinitat com si fossin delinqüents. Ens ho devíem a nosaltres mateixes perquè ens estimem com som: dignes i lluitadores. I sobretot els hi ho devíem a les nostres filles i netes, negant-nos a acceptar que el futur de les dones fos tan mesquí i servil com per no tenir ni tan sols dret a decidir sobre el nostre cos i les nostres pròpies vides. Avui ens trobarem per celebrar la nostra gran victòria i riurem i ens abraçarem. I demà tornarem a fixar dia i hora d'assemblea en l'agenda violeta, perquè tu marxes Gallardón però nosaltres seguim. Visca visca visca la lluita feminista!

dimecres, 5 de febrer de 2014

Lluitar, crear, construir poder popular

S'ha escrit i teoritzat molt sobre unitat popular i, malgrat els rius de tinta, el dia a dia demostra que les persones seguim ancorades en una manera de fer individualista que hem aprés després d'anys d'educació en els valors neoliberals de la competitivitat, l'empleabilitat, l'excel·lència, l'especulació, la flexibilitat laboral.. que ens han fet abandonar prèvies formes cooperatives de sortir endavant que havien practicat les generacions predecessores. Per sort o per desgràcia, la crisi ho ha remogut tot. El ferm ja no és ferm. La primera generació de fills i filles que viu pitjor que els seus pares i mares ens hem fet grans i entomem l'enèsima reestructuració capitalista amb preocupació, i tant, però ja no de forma individual. Primer, perquè assistim a un tímid despertar de les classes mitjanes adormides després de dècades d'aparent èxit del model socioeconòmic de l'endeutament familiar, empresarial i públic, amb què assolir nosaltres els drets socials bàsics i l'empresariat i la classe política, tirant de porta giratòria, la màxima rendibilitat en els negocis i unes ciutats d'urbanisme d'autor. Despertar que fa un pic a cada retallada, a cada rebaixa en la qualitat dels serveis públics sanitaris, educatius, de transport, d'energia, aigua o infraestructures, a cada fuetada d'escarment per voler exercir uns drets nacionals.. d'on sorgeixen marees ciutadanes, grups de veïns i veïnes indignats, associacions d'usuaris, ampes revitalitzades, plataformes d'afectats, sectorials.. que es sumen a les mateixes demandes que durant tots aquests anys les organitzacions polítiques, sindicals o socials havíem vingut fent com a formigues, de forma totalment invisible per a una alienant societat individualitzada. Amassar l'experiència militant dels uns amb la clamor ciutadana dels altres està donant lloc a moltíssimes experiències col·lectives d'unitat popular arreu que ens proporcionen una oportunitat única. Segon, perquè davant del canvi de paradigma que ens allunya del anterior model econòmic del crèdit bancari, i abans no arriba la nova fase del capitalisme que encara s'està gestant, les persones estem teixint xarxes de suport mutu que fan de coixí en tantes llars on hi arriba l'atur, la rebaixa en la qualitat de vida, l'ampliació de càrregues familiars, el desnonament de casa nostra, la desesperació. I perquè res fa més cohesió com a poble que veure insultar la memòria, la llengua, la dignitat. En resum, sigui per una renovada presa de consciència social sigui per supervivència, la unitat popular se'ns presenta com l'únic actor capaç d'aturar l'ofensiva que vol destruir el que queda dels nostres drets socials i nacionals, sense els quals, la ciutadania no val res. La gent ha entès amb meridiana claredat quin paper ha jugat la política en tots aquests anys en que havia d'estar consolidant un intocable Estat del Benestar i desenvolupant millors formes de democràcia emancipatòria, i per comptes d'això, s'ha estat posant bé al servei bé a recer de la bombolla immobiliària i l'economia especulativa, de les que no en queda res o pitjor que res: terra cremada, que s'està enduent per davant les conquestes socials adquirides. Ara només manca que aquest impuls ciutadà, aquests carrers vius, obliguin a gestar altres formes de govern. Ningú no té la clau. Només sabem que a 2014 no s'assalten palaus d'hivern, cal construir, crear mecanismes de poder popular. I no es pot fer des de l'aliança dels vells actors polítics, sindicals o veïnals sota la promesa de reproduir exactament les mateixes institucions, però ara adreçades al bé comú. Cal canviar-les de dalt a baix i ensenyar-los que el rumb es marca des de la societat civil. En aquest camí estem i en aquest camí ens trobarem totes les persones, organitzacions i entitats que, com avui a Lleida, iniciem l'impuls per una consulta per la municipalització dels serveis públics. Pensem més enllà del seu cicle electoral i marquem-los nosaltres els cicles. Avui ens interpel·lem com a societat per saber quins serveis volem tenir. Demà decidim que ja n'hi ha prou de complir els dictats dels que avantposen el benefici privat al progrés social, a l'emancipació de les dones, a la llibertat dels pobles. Bon dia Lleida!