dimecres, 16 de setembre de 2009

ESBALOT AL GALLINER


Són dies de ressaca mediàtica post consulta d’Arenys de Munt. Arreu del país, en els bars, les escoles, la feina, els mercats.. tothom parla –miracle increïble- de participació, democràcia, legitimitat i independència. I el mai vist: per primer cop a la nostra història, l’independentisme apareix en els mitjans de masses catalans com una opció possible i respectable. El català caganer i caganera, estimat espècimen, sembla haver trobat en les consultes populars no vinculants –sí però no- una via prou assenyada amb què rebel·lar-se sense sentir aquella remor interna que tot bon aborigen de la nostra terra pateix quan deixa d’obeir la veu del seu amo. Aravind Adiga identifica el mateix fenòmen en la seva darrera novel·la, Tigre Blanc, on el protagonista i membre d’una casta inferior, Balram, assenyala que no són els amos els qui obliguen els servents a romandre engabiats, sinó que és la seva pròpia gent –la que anomena el galliner- la que impedeix que ningú gosi escapar d’una situació atàvica d’injustícia. A casa nostra portem tres cents segles d’aquest engabiament voluntari, culminats –ja en democràcia- per l’aportació dels Països Catalans de més del 31% al PIB espanyol a canvi d’una manca endèmica d’infraestructures i d’un menyspreu per la llengua i cultura pròpies elevat a la categoria de norma. L’experiència arenyenca ha fet obrir els ulls a gran part d’un país emporugit per no ocasionar cap trencadissa a casa de l’amo, perquè hem trobat una via pacífica, simple i clara de fer dir no a la gallineta sense demanar perdó i al marge de la descastada classe política catalana. Una fórmula democràticament impecable que permet passar de la derrota permanent a la victòria moral sense haver d’entomar la batalla real, la que acaba només quan es posen rotring i compàs damunt del mapa. Però una eina, al cap i a la fi, que està posant tothom al seu lloc: al PSC-PP-C’s al costat de la Falange per la unitat territorial espanyola i en contra de la participació democràtica, a IC-V a instal·lar-se en el conformisme autonomista, a CIU-ERC a remolc de la societat civil catalana i a la CUP en el si d’aquesta. Ara cal estendre-la arreu dels Països Catalans i sobretot sense aturar-se, ni un sol moment, a considerar que hi diu Espanya perquè aquesta nova perspectiva, en clau únicament catalana, és la que obre el pany del galliner.

2 comentaris:

  1. Esta clar, com molt be dius, que la consulta d'Arenys ha servit, entre d'altres, per posar cadascú al seu lloc, però també per aportar-nos aquella mica d'il·lussió per continuar el camí, perque les victories, encara que petites, son necessàries.

    ResponElimina
  2. I tant necessari! jo vull 10,100,1000 Arenys de Munt! La reflexió que volia fer és preguntar-nos si, per fi, haurem trobat el to en el que la gent catalana que sent que li prenen el pèl però que al mateix temps no vol trencar esquemes, així d'un dia per l'altre amb Espanya, doncs se sent còmoda perquè troba una manera de dir prou a una situació discriminatòria però des de la victòria moral que dóna guanyar tan sols sobre el paper i no a la pràctica, la independència a les urnes de forma neta i democràtica, sense haver-se d'enfrontar a un procés de separació real i traumàtic que els incomoda i els fa sentir culpables per comptes de víctimes. És allò de l'auto-odi i tot plegat, la ment de l'esclau que no coneix d'altre horitzó, em preguntava si la consulta d'Arenys serà un punt d'inflexió i recuperarem la dignitat i l'autoestima com a poble, que no per separar-se d'Espanya aixecarà més fronteres que les que ara separen realitats a cop d'ignorància mútua i per la perversió pròpia d'un fals sistema d'equilibri territorial i financer. Potser és demanar massa, oi? De moment però aquest partit l'hem guanyat per golejada :-) F? merci pel comentari.

    ResponElimina