divendres, 8 de maig de 2015

Un mar de llàgrimes

Segons estimacions de la Organització Internacional per a les Migracions es calcula que durant el 2015 poden arribar a perdre la vida intentant arribar a Europa fins a 30.000 persones. Són 30.000 i són persones. D’aquestes morts tan lamentables com evitables, a comptar per les xifres dels darrers anys i les tragèdies de les darreres setmanes, sobre un 15% es produiran al mar Mediterrani que, en el que portem de 2015, ja ha engolit 1.727 persones. I què passa amb els sobrevivents: alguns són veïns i veïnes nostres, nous lleidatans que viuen, treballen, estimen, juguen, passegen, comparteixen espai de vida a la nostra ciutat. Han arribat de maneres diverses i tots ells i elles deixant enrere molt i a molts. Sostenen el sector agrícola, les cures a les persones dependents, els treballs més desagraïts i més mal pagats, l’economia submergida que no apareix a les xifres oficials però amb que una part important de Lleida segueix endavant. En conec un que va saltar la tanca de Melilla i ara sobreviu fent feinetes que li contracten a peu de la Seu vella, una altra que es va embarcar amb la seva filla de set anys en una pastera sense condicions i ara treballa de cosidora a Cappont on duu a escola la nena, una altra llicenciada que dóna gràcies cada dia de fer la neteja a cases de Ciutat Jardí o un altre que va pagar tots els estalvis familiars a una màfia per amagar-lo en un camió d’on va sortir amb cremades i ara regenta un petit comerç al barri Noguerola mentre la seva filla treu les millors notes del Institut. Els hi ha anat diferent a uns dels altres, però sobretot els ha anat diferent al que esperaven. No esperaven veure la mort, la fam, l’abús, la desesperació dels seus i la nostra indiferència, quan no menyspreu, inhumà i cruel. Com el de la Dolors López del PP que no els considera ciutadania, puix que no mereixen al seu entendre cap servei que no sigui bàsic, o el de C’s que els traurien fins i tot aquests, com la sanitat universal. Més em preocupa el paper del PSC de Ros que, per ser que parla de progrés social, coincideix amb el PP en una mateixa política migratòria estatal i que a la nostra ciutat ha impulsat, de la mà de CIU, gestos electoralistes per marcar el territori a tota una comunitat sense importar-los el més mínim si amb això es beneficiava la convivència o bé es retroalimentava grupuscles indesitjables. L’oposició no s’ha mostrat a Lleida especialment bel·ligerant i, només des de fora del Ple, la CUP impugnava en el seu dia l’ordenança de civisme alhora que feia campanya pel dret al sufragi universal, com ara recull Crida per Lleida. La irresponsabilitat, quan hi ha coneixement de causa, és la perversió total de la política, l’anti-política. A Lleida s’ha fet anti-política per la convivència social i tota la resta: programació de fires, trobades, actes i estands per la cooperació i els drets civils, atesa la magnitud de la tragèdia migratòria, poden servir per conscienciar la gent però són pur ornament quan manca la pretensió real de capgirar les polítiques de govern. Per tots ells, aquests lleidatans i lleidatanes són convenientment reduïts i simplificats sota el nom d’ "immigrants il·legals" per no haver d'acceptar les conseqüències i responsabilitats del que realment són: víctimes i refugiats, alguns només nens i nenes, que escapen de diversos conflictes tant d’índole econòmica com bèl·lica, quan no ambdues alhora. Conflictes que deriven directament de la geopolítica que practica la Unió Europea i les principals potències per purs interessos comercials. I morts que es podrien evitar si s’apliqués la legislació i els tractats de protecció internacionals subscrits pels mateixos Estats que neguen a aquestes persones tramitar amb normalitat l’entrada i residència, empenyent-los així a llançar-se a la mar o al perill de les tanques plenes de ganivetes i d’enfrontar-se a cossos de seguretat que maltracten sense pietat, comandats per personatges sinistres com el ministre Fernández Díaz que considera que salvar vides a la Mediterrània pot generar un efecte crida i opta per no invertir en salvament marítim. És de bojos: els drets humans, efecte crida. Les migracions no són causa sinó efecte de la desigualtat i, per tant, l’actual política centrada en el control fronterer i la vigilància, sota una lògica bèl·lica en la que les persones més vulnerables passen a ser tractades com enemics públics, només pot desenllaçar en més dolor, més mort i més sofriment. Fins que no es posi remei a les causes, hem d’atenir-nos a les conseqüències i, sobretot, comportar-nos com a persones que compartim un espai i un temps, una ciutat i un gènere humà. Jo vull mirar el veí del meu barri, la mare de l’ampa, el company de jocs del meu fill a la cara i reconèixer-nos en el desig compartit que Lleida avanci a tots els nivells i sense deixar-nos a ningú pel camí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada