CONSULTES POPULARS: SÍ O SÍ

En un recent article a la Directa se’ns alertava de la pregunta-trampa que amagarien les consultes envers la integració d’una Catalunya lliure dins la Unió Europea i s’hi apuntava la responsabilitat de les persones que, amb considerable esforç i paciència, les estan impulsant. No és l’únic comentari en aquesta línia, però potser sí el més amable i mancat de suspicàcies que qüestionin la fermesa ideològica de l’esquerra independentista. Volem el pa sencer, és clar que sí, independència i socialisme de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, i dubto que hi hagi algú més tip –literalment parlant- d’alimentar-se molla a molla durant tants anys, combatent la imposició espanyola tant com la frustració, per a un moviment socialista d’alliberament nacional, de conviure amb la indiferència, quan no l’adhesió, de la resta de l’esquerra a un Estat omnívor que ens va digerint com a poble. Que la Unió Europea és un altre depredador de pobles i de persones ho tenim ben present i per això lluitem en cada consulta per a que –com a Berga o a Torà- la pregunta digui el que ha de dir: que volem uns Països Catalans lliures en una Europa dels pobles i no dels capitals. Però la realitat s’imposa sense concessions. A la consulta de Lleida totes les organitzacions independentistes i d’esquerres hi hem bolcat temps i esforços i, malgrat tot, l’assemblea sobiranament ha decidit parlar de nació catalana i Unió Europea. Segurament si totes aquestes veus crítiques que s’alcen per advertir-nos dels perills intrínsecs de fer parlar el carrer, canviessin les tribunes d’opinió per la seva aportació directa, personal i pedagògica en aquests espais de decisió, seríem més a prop de la consulta que volem sobre un futur que intentem bastir des de la base. Dit ras i curt, veniu a les comissions, parleu amb la gent, discutim idees i guanyem realitats. I, si fet tot això, les assemblees decideixen una determinada pregunta que no ens satisfà ni de lluny, no renuncieu ni ens feu renunciar a la resposta: independència. Perquè essent poca cosa, serà molt més del que tenim ara: una comunitat autòmata (més que autònoma) dins una presó de pobles que es venta de presidir la Europa fortalesa que sacrifica la llibertat de les persones per garantir la dels capitals. Vindria al cas citar Salvador Seguí i la seva exposició sobre el poble com a centre de tota transformació, però fent-hi precisament honor, quedeu-vos amb un refrany que des del carrer ens diu: s’equivoca qui per por a poder fer-hi poc, no fa absolutament res.

PRECARIETAT A LA FEINA, FUTUR DE MISÈRIA!

L’Assemblea de Joves de Lleida http://www.ajlleida.org/ ha iniciat la seva campanya contra la precarietat i la crisi que és el capitalisme, amb una acció de denúncia contra Telepizza, una de les empreses on més jovent treballa de manera precària. Des d'aquí us felicito per la iniciativa, cal agrair aquestes accions que assenyalen els culpables de les concretes condicions de treball dels joves i del conjunt de la classe treballadora. La campanya contrasta clamorosament amb les llastimoses quatre proclames llençades dilluns a Lleida per l'assemblea conjunta de ccoo-ugt, que a sobre va passar sense pena ni glòria, finalitzant amb una "representació de mani" fins a la seu de la coell per part de ccoo a soles, que no van ser ni capaços d'anar-hi plegats a fer el ridícul. Perquè cal ser molt hipòcrita o haver perdut el sentit del ridícul per anar a cridar contra la crisi, reivindicant un canvi de model, davant la seu de la patronal lleidatana i al mateix temps dur a les seves esquenes la signatura de tants convenis col·lectius de misèria, gràcies als quals avui telepizza o d'altres empreses de diferents sectors poden seguir estafant als treballadors i les traballadores, comprant-los-hi el seu temps de vida a canvi de precarietat. On eren aquests sindicats quan es sentenciava la crisi? On és la necessària autocrítica? Jo no els acuso pas de no haver fet res per aturar la crisi, jo els acuso directament d'haver col·laborat en causar-la! Perquè capitalisme és crisi, la duu intrínseca al seu cicle econòmic i més enllà dels excessos d'un sistema financer que campa lliure sense controls ni rigors de cap mena, és clar que les empreses no han trobat obstacles sinó mans amigues en aquests sindicats grocs a l'hora d'externalitzar part de la seva producció, a l'hora de privatitzar serveis públics, a l'hora de deslocalitzar-se, a l'hora de fixar dobles i triples escales salarials i un llarg etc. que han beneit amb els seus "acords" i els seus "convenis". I amb tot això ha augmentat l'atur i l'endeutament de les famílies, i ha baixat el consum i de nou menys producció, més atur.. en una roda difícil d'aturar però que té culpables. Un d'aquests es diu sindicalisme groc. Un altre empresariat precaritzador com el que avui assenyala l'Assemblea de Joves. Perquè cal dir les coses pel seu nom, capitalisme és crisi!