PRECARIETAT A LA FEINA, FUTUR DE MISÈRIA!

L’Assemblea de Joves de Lleida http://www.ajlleida.org/ ha iniciat la seva campanya contra la precarietat i la crisi que és el capitalisme, amb una acció de denúncia contra Telepizza, una de les empreses on més jovent treballa de manera precària. Des d'aquí us felicito per la iniciativa, cal agrair aquestes accions que assenyalen els culpables de les concretes condicions de treball dels joves i del conjunt de la classe treballadora. La campanya contrasta clamorosament amb les llastimoses quatre proclames llençades dilluns a Lleida per l'assemblea conjunta de ccoo-ugt, que a sobre va passar sense pena ni glòria, finalitzant amb una "representació de mani" fins a la seu de la coell per part de ccoo a soles, que no van ser ni capaços d'anar-hi plegats a fer el ridícul. Perquè cal ser molt hipòcrita o haver perdut el sentit del ridícul per anar a cridar contra la crisi, reivindicant un canvi de model, davant la seu de la patronal lleidatana i al mateix temps dur a les seves esquenes la signatura de tants convenis col·lectius de misèria, gràcies als quals avui telepizza o d'altres empreses de diferents sectors poden seguir estafant als treballadors i les traballadores, comprant-los-hi el seu temps de vida a canvi de precarietat. On eren aquests sindicats quan es sentenciava la crisi? On és la necessària autocrítica? Jo no els acuso pas de no haver fet res per aturar la crisi, jo els acuso directament d'haver col·laborat en causar-la! Perquè capitalisme és crisi, la duu intrínseca al seu cicle econòmic i més enllà dels excessos d'un sistema financer que campa lliure sense controls ni rigors de cap mena, és clar que les empreses no han trobat obstacles sinó mans amigues en aquests sindicats grocs a l'hora d'externalitzar part de la seva producció, a l'hora de privatitzar serveis públics, a l'hora de deslocalitzar-se, a l'hora de fixar dobles i triples escales salarials i un llarg etc. que han beneit amb els seus "acords" i els seus "convenis". I amb tot això ha augmentat l'atur i l'endeutament de les famílies, i ha baixat el consum i de nou menys producció, més atur.. en una roda difícil d'aturar però que té culpables. Un d'aquests es diu sindicalisme groc. Un altre empresariat precaritzador com el que avui assenyala l'Assemblea de Joves. Perquè cal dir les coses pel seu nom, capitalisme és crisi!

DONES DEL '36

En les recents jornades de l’Associació de Juristes Demòcrates de Catalunya vàrem escoltar testimonis emocionats de dones represaliades pel feixisme, amb les que vàrem debatre, des de diferents àmbits disciplinars, el tractament institucional donat als crims de lesa humanitat de gènere, que són els comesos pel franquisme contra les dones roges per raó de la seva afecció política. La conclusió és contundent i típicament patriarcal: ni tan sols n’hi ha cap de tractament de la qüestió perquè, en la mal anomenada Llei de la Memòria Històrica, simplement no es contemplen aquests delictes. Ni la justícia espanyola, ni el govern de l’Estat, ni el Defensor del Pueblo, ni el Memorial Democràtic del tripartit. Ningú dóna passos contra la incertesa, la impunitat i l’oblit més enllà d’inaugurar la plaça Dones del ’36 o obrir línies d’ajut a projectes privats de recuperació de la memòria històrica. Les persones assistents a les jornades vàrem constatar l’existència de fins a deu tipus delictius contra les dones roges encara perseguibles: genocidi, desaparició forçosa de persones, detenció il·legal amb col·laboració d’ordres religiosos, tortura, violacions i abusos sexuals, infracció dels convenis de Ginebra i La Haia en el tracte a les dones combatents, infracció de les condicions d’empresonament de mares lactants i els seus nadons, infanticidi i segrest massiu de menors amb canvi d’identitat en adopcions il·legals per famílies feixistes. La impunitat dels culpables segueix maltractant avui aquestes dones, tant les que són vives –entre moltes, la companya Paquita Cruz, nena de les presons franquistes que hi va deixar la mare morta o l’escriptora i nena de l’exili Pepita León- com les que ja ens han deixat, i fins i tot les que ens en declarem hereves, desmemoriades totes per uns poders públics que han elevat la cobardia política a la categoria de norma. Però compte, la doctrina del Tribunal Europeu i de Nacions Unides, davant genocidis més recents com Svrenika o Txetxènia, obren la porta a una acció decidida per acabar amb la impunitat de la que, espero, en sentim aviat a parlar. No volem plaques de carrers, volem justícia que calmi, com escrivia Miguel Hernández en parlant de Rosario dinamitera, la desesperació de cristalls que habita, encara, dins el cor de les dones roges.

___

Alguns llibres:

- Les Dones del 36. Un silenci convertit en paraula. 1997-2006, de la ja dissolta Associació Dones del 36.
- Mujeres libres, de Marta Ackelsberg.
- Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil, de Mary Nash.
- Una mujer libre. Amparo Poch i Gascon, médica anarquista, d’Antonina Rodrigo.
- Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas, de Tomasa Cuevas.
- Nou dones i una guerra, d’Isabel Olesti.
- Nosotras que perdimos la paz, de Llum Quiñonero.
- Las presas políticas y sus hijos en las cárceles franquistas, de Ricard Vinyes.
- L’exili dels republicans. El somni derrotat, de Daniel Serra i Jaume Serra.
- El daño y la memoria. Las prisiones de Maria Salvo, de Ricard Vinyes.
- Retaguardia, d’Alfonso Domingo.
- Mujer y exilio, 1939. Antonina Rodrigo.